tag:blogger.com,1999:blog-88656454577743750.post5325186440467700620..comments2018-01-28T19:28:08.399+01:00Comments on Escrits anèmics: Universalisme i responsabilitat Josep J. Conillhttp://www.blogger.com/profile/14806832661741299451noreply@blogger.comBlogger2125tag:blogger.com,1999:blog-88656454577743750.post-27883734812388082812015-03-04T09:37:26.295+01:002015-03-04T09:37:26.295+01:00Josep, el teu text m'ha fet pensar immediatame...Josep, el teu text m'ha fet pensar immediatament en un llibre com "The Waves", de Virginia Woolf, que tot just he terminat de llegir, on l'estilització formal, la construcció d'una manera molt peculiar de treballar el relat, la reflexió explícita i implícita sobre què es contar una història, coexisteixen amb una visió també molt personal sobre el món i els éssers humans, amb l'exposició d'una diversitat de formes de tractar de donar sentit a la vida, i amb la reflexió -perque potser únicament podem pensar a fons què es viure si tractem de pensar a fons què es morir- sobre la mort (o, millor dit, sobre diverses formes de mort). Aquesta barreja ha estat, doncs, històricament possible -per què no podria estar-ho també actualment, excepte per la manca d'ambició o de talent individual?Francisco López Martínhttps://www.blogger.com/profile/16390775877354915759noreply@blogger.comtag:blogger.com,1999:blog-88656454577743750.post-60971466203906676862015-02-28T20:27:15.141+01:002015-02-28T20:27:15.141+01:00I amb què o amb qui seria aquest compromís? I en q...I amb què o amb qui seria aquest compromís? I en què consistiria? I a què obligaria? i què implicaria (per als beneficiaris i per al titular) la contravenció d'aquest compromís? La literatura compromesa, en les diverses tendències en què s'ha presentat (compromís de classe, literatura moralitzant, filantropia, presa de partit religiós, etc.) només ha estat una de les possibles maneres d'escriure amb intenció estètica, i no diria jo que haja estat ni molt menys la manera majoritària de fer literatura. De fet, em fa l'efecte que la creació literària sempre ha obeït sobretot a impulsos i condicionaments privats i personals, per bé que després haja tingut una forma o altra de repercussió. Em costa molt de veure alguna cosa més que aquesta "entremaliadura de nen aviciat que fa gracietes perquè li llencin alguna llaminadura" en totes les literatures que conec, potser perquè tots els literats que he conegut fins ara he vist que actuen en primeríssim lloc i de manera preponderant per imperatius privats: per reconeixement extern, en totes les formes que aquest reconeixement pot prendre. En comparació amb això, la ingenuïtat o mala fe de la "literatura de classe" compromesa em sembla un noble propòsit, fins i tot. Però vaja, potser la meua incredulitat radical respecte de la literatura no és transferible, tot i que de debò aspire a trobar autèntics exemples (i suficients) que em desmunten aquesta visió cínicament nihilista. Fins ara no n'he trobat cap, i continue buscant.Guillem Calaforrahttps://www.blogger.com/profile/12979131291613335685noreply@blogger.com