dilluns, 30 de març de 2015

Música (Dues notes de dietari)

4/II/2006

Conta Wayne Shorter, l’excel·lent saxofonista i compositor de jazz, que en certa ocasió Miles Davis li va preguntar si no estava ja una mica tip de tocar sempre música que sonés tan òbviament a música. La pregunta és del tot pertinent. Almenys, aquesta és la impressió que tinc en moltes ocasions quan escolto la música del passat. Per cert, aquesta reacció no podria ser igualment traslladable al sentiment que em provoquen altres arts?


26/IX/2006

Sovint experimento una profunda insatisfacció davant la música —davant de tota la música—, com si el jazz no fos mai prou incisiu i la música clàssica i contemporània se’m dissolguessin en un excés de mel·lifluïtat, rutina o patetisme après. Sens dubte, l’Adorno de la Filosofia de la nova música devia experimentar un sentiment semblant, encara que no hi arribés a formular-ho amb aquesta rotunditat. És l’anhel de la utopia, que revestiria la forma d’una música suprema. L’aspiració, proclamada per Wayne Shorter en el títol d’un dels seus darrers discos, a una música capaç d’ultrapassar la barrera del so.

divendres, 20 de març de 2015

Puntuació (Nota de dietari: 26/XII/2006)

Llegeixo l’assaig d’Adorno sobre els «Signes de puntuació», i hi retrobo molts dels punts de vista que jo mateix defenso als aforismes de Submarins de butxaca. La indigència generalitzada en l’àmbit de la puntuació forma part, efectivament, d’un empobriment de la vida. En aquest sentit, en comptes de renunciar-hi —tal com ha fet una part gens desdenyable de la literatura moderna—, faríem bé d’inventar nous signes de puntuació, en un procés anàleg al que ha portat els músics contemporanis a procurar eixamplar els sistemes de notació del so, per tal d’abastar-hi en la mesura del possible el profús món del soroll. 

Per contra, com ja he dit, la manca de puntuació d’una certa poesia, per no parlar de l’opció per la majúscula a principi de vers, vingui o no a tomb, tal com l’empren, posem per cas, J. V. Foix o Jorge Guillén, constitueixen indicis negatius de desintegració de la complexitat i l’articulació del dir en favor d’una substantivitat cada vegada major del vers. Així ho va saber veure Carles Riba, quan en el pròleg de Salvatge cor (1952) reconeixia que en ell, al contrari que en Foix, predominava sempre la consciència —constructiva, hi afegiria jo— del poema molt per damunt de l’autonomia concedida al vers, en la qual caldria veure més aviat un símptoma de reificació.

dissabte, 28 de febrer de 2015

Universalisme i responsabilitat



Édouard Glissant afirma que «l’escriptor contemporani, l’escriptor actual, no és monolingüe, fins i tot si només coneix una llengua, perquè escriu en presència de totes les llengües del món» [Introducción a una poética de lo diverso. Barcelona: Ediciones del Bronce, 2002, p. 29]. L’observació em sembla justa, i ens obliga a considerar amb nous ulls la qüestió de la responsabilitat de l’escriptor. Fa anys, aquest era tema freqüent de debat entre els escriptors «engatjats» (passez le mot), que sostenien la necessitat que l’intel·lectual s’impliqués en els combats per l’emancipació de la classe obrera, d’acord amb la doctrina del realisme socialista. Vista amb perspectiva històrica, aquesta postura a hores d’ara ens sembla, en el millor dels casos, el resultat d’una barreja indigesta d’innocència i mala fe, això és, d’una innocència culpable —també, ben sovint, de fer mala literatura.


La qüestió que es planteja a hores d’ara en relació amb la responsabilitat és tota una altra, i Glissant ho sap i ho diu: en un món globalitzat la repercussió potencial dels nostres escrits, com la dels nostres actes, no coneix fronteres. Creure altra cosa fóra una mostra imperdonable de pobresa d’esperit —això és, de mentalitat minoritzada, per expressar-ho en termes sociolingüístics—, còmplice del punt de vista sustentat pels que volen fer-nos creure que amb les nostres petites llengües no ens trobem en condicions d’expressar l’ésser ni l’esdevenir del món, perquè la «universalitat» —quin terme pretensiós en boca d’unes criatures tan insignificants com els humans!— és només patrimoni dels idiomes amb molts milions de parlants, en una associació perversa de la mania quantitativa amb l’esperit del temps (Zeitgeist). Com si aquest només fos capaç d’encarnar-se en el Leviathan de les «grans» llengües! 

Però la qüestió es planteja també en un altre nivell, que és el de la responsabilitat personal, indefugible, de l’escriptor per tot allò que escriu, atès que l’activitat literària no hauria de ser un joc frívol, un passatemps estèril destinat a facilitar l’esbravament d’un ego efervescent. No acceptar aquesta responsabilitat equival, al capdavall, a esdevenir còmplice del silenci eixordador, de la xerrameca buida que envaeix com un càncer l’ecosistema verbal de la nostra societat, on el dir constitueix una operació inversament proporcional a la proliferació de la paraula. Alerta: amb aquestes observacions no estic qüestionant la possibilitat de dur a terme en l’hora actual una pràctica literària d’avantguarda, sempre i quan hom sigui conscient que el joc a què juga és un joc de debò, una aposta a vida o mort, com la ruleta russa, com les justes d’aquells cavallers medievals que exposaven la seva vida al tablero, per dir-ho amb a la manera de Jorge Manrique. Si no és així, qualsevol avantguarda no ultrapassarà mai la condició miserable de xafarderia, d’entremaliadura de nen aviciat que fa gracietes perquè li llencin alguna llaminadura. I entre nosaltres aquesta actitud abunda tant que de vegades em fa tota la impressió que la confusió de la literatura amb la banalitat acabarà tard o d’hora arrossegant-nos a tots cap a la claveguera, com l’onada, imparable i devastadora, d’un tsunami.

dimarts, 17 de febrer de 2015

Velocitat

En certa ocasió, el sociòleg Artur Aparici comentava que, segons Henry Ford, l’especialista és aquell que costa menys temps de formar. La veritat és que, com a definició, no està gens malament: és concisa i pràctica, cosa que no té res de particular venint de qui ve. I és que segons sembla, el senyor Ford, a banda d’inventar l’automòbil i de constituir un autèntic exemple de personalitat emprenedora, va ser un personatge més aviat sinistre, antisemita declarat amb obertes simpaties envers el nazisme que el portaren a acceptar la Creu del Servei de l’Àguila Alemanya, que li va oferir en 1938 el govern de Hitler.


En tot cas, tornant a la formació dels especialistes, em decanto a creure que no és tan sols una qüestió de temps, sinó segurament també d’espai, és a dir, d’estalvi en infraestructures. Tot plegat, hauria de portar-nos a la conclusió que una formació d’aquesta mena es mou essencialment en l’àmbit de la velocitat. Aquesta aliança entre formació i velocitat és un fet del tot nou, desconegut en qualsevol època històrica anterior. Al contrari: la formació hi era concebuda com una tasca —potser seria millor dir-ne camí— interminable per definició. Curiosament, però, els antics mai no van parlar de bestieses com ara «formació permanent», parlaven simplement de vida o de saviesa, de mestria i de coneixement. De retop, aquesta mutació ha suposat un trastorn dels continguts formatius: s’hi arraconen tots aquells sabers que demanen una dosi de reflexió i un pòsit d’experiència, i s’hi atorga primacia als procediments. És, com encertaren a mostrar els integrants de la Teoria Crítica, un triomf de la raó instrumental (del món completament administrat). El més greu de tot, però, és que, envanits pel seu èxit —al cap i a la fi, una victòria més de la velocitat—, els especialistes ja fa temps que pretenen regir el món. Per tal de comprovar en quina mesura ho han aconseguit, només cal prestar atenció a la progressiva acceleració que està experimentant des de fa temps l’existència humana.

Viure ha esdevingut, ja, una moda efímera.

dilluns, 2 de febrer de 2015

Ein Traum



Estava cansat, massa cansat d’avaluar alumnes de 2n de Batxillerat. Cansat d’escoltar les mateixes consideracions de sempre, fetes pels mateixos col·legues de sempre: que si els alumnes no estudiaven prou, que si els faltava base, que si aquests nois d’avui en dia ja no eren com els estudiants de l’època (tan llunyana, ai!) en què vam començar a fer classes. Em va semblar que aquella jeremiada interminable no tenia ni solta ni volta, sinó que era el fruit de repom de l’experiència d’uns professors desgastats pels anys, la rutina i la falta de perspectives de promoció laboral. Aleshores, els vaig recordar que la genètica continuava dispensant a les noves generacions el mateix cabal d’intel·ligència que dispensava a les generacions precedents i que, per a més inri, aquests joves havien d’enfrontar-se a un programa massa carregat d’assignatures, atès que l’ensenyament havia esdevingut una mena de calaix dels mals endreços, on la nostra societat acumulava les deixalles d’uns sabers que no encertava ben bé a reciclar.

En sortir del centre, s’estava fent de nit. Com que l’Institut estava als afores, em vaig oferir a portar a casa amb el cotxe R. i S., col·legues matemàtics. Vam enfilar els carrers de la ciutat en direcció als barris de la muntanya. El camí es feia cada cop més costerut, però, paradoxalment, notava l’accelerador del vehicle massa solt sota el meu peu, i aquest sense voler agafava velocitat, com si anéssim de baixada i hagués posat una marxa superior a la que el trajecte demanava. Els meus col·legues m’ho van fer notar: «Ves amb compte, ens estem embalant». Vaig pensar que alguna cosa no hi rutllava, perquè, en realitat, el motor hauria de patir.


Encara no sé com, el cotxe, com un vaixell sense govern, va embarrancar en una vorera, a tocar d’una rotonda on a penes hi havia trànsit. Vaig rectificar la maniobra, vaig fer marxa enrere i vaig conduir en direcció a ca la professora R., sense saber massa bé per on parava. Incomprensiblement, durant la maniobra, el cotxe havia fet un canvi de sentit i ara conduïa en direcció oposada, enmig d’una avinguda rara i opulenta, flanquejada per murs colossals de pedra treballada, piràmides i túmuls i obeliscos, molt semblants als que es veuen en certs gravats de Piranesi. Tot d’una, vaig comprendre que travessàvem un cementiri immens, una ciutat dels morts esplèndida i deserta, sorgida del no-res, i el pensament em va inquietar.

Vaig aturar el cotxe, i vam sortir els tres a explorar aquell insòlit paisatge urbà. Hi havia tot de carrers adjacents, estretíssims, de la mateixa altura que l’avinguda principal. Al cap d'una estona de passejar per aquella necròpolis, construïda amb un material negre i lluent com l’atzabeja, comprenguérem que, si ens descuidàvem una mica, corríem el risc de perdre’ns-hi, perquè allò era també un laberint de tombes disposades les unes sobre les altres, fins al cel, la claror del qual a penes era perceptible a nivell del carrer.

Tot plegat, em va fer pensar en el cementiri que apareix en la novel·la Todos os nomes de José Saramago, potser perquè els epitafis i les dates biogràfiques dels allí soterrats no eren gens fàcils de desxifrar, a causa del desgast de les làpides. En un moment donat, el professor S. es va posar a recitar el poema que hi havia gravat en una de les poques que resultaven perfectament llegibles, i el vaig trobar molt envellit, convertit en un ancià. «No t’hi amoïnis» —li vaig comentar— «el fet de poder llegir un epitafi constitueix encara un testimoni de vida».

Després d’això, vam desfer el camí cap al cotxe. Ens hi va sortir al pas una mena de dona de la neteja, una funcionària municipal vestida amb una bata verda com les que el personal sanitari porta als quiròfans. Ens va acompanyar fins al vehicle, perquè ja era hora de tancar el cementiri. El lloc on havíem aparcat ens va semblar desconegut: l’avinguda anterior havia deixat pas a una mena de carrer flanquejat per grans contenidors, com els que s'apilen en les zones de descàrrega dels ports comercials. Intuïa que devien estar plens de morts a vessar, però no hi vaig dir res. Abans de pujar al cotxe, em va assaltar un dubte i vaig preguntar a la funcionària:

—Ja sé que la pregunta és estúpida, però per curiositat, en quin any estem?   


—En el 2047 —em va respondre.

Tot quadra, vaig pensar, com si aquella data m’hagués facilitat la clau d'algun enigma.

Després, vam pujar els tres en el cotxe i reprenguérem de nou el trajecte, encara sota la llum crepuscular, que s’hi mantenia impertèrrita durant hores i hores. No recordo gaire bé a partir de quin moment vaig començar a ser conscient que parlàvem entre nosaltres en una barreja de català oriental i lunfardo.

Ara travessàvem els ravals d’una ciutat devastada, obrint-nos pas entre l’escassa llum que escampaven els neons bruts de comerços i bars. Sota l’anunci d’un club, un parell de prostitutes ens van picar l’ullet. No vaig aturar el cotxe fins al cap d’una estona. Els meus col·legues matemàtics en baixaren, ens vam acomiadar i vaig prosseguir en direcció als barris antics de la ciutat.

A mesura que m’hi aproximava, els carrers esdevenien més i més estrets, fins que va arribar un punt en què ja no podia continuar, i vaig comprendre que en aquell embut de cases m'esperava el meu autèntic destí.

Aleshores em va ser revelat, tot de sobte, el meu nom: jo era Rodrigo El Buscón.

diumenge, 18 de gener de 2015

Informes (Nota de dietari: 4/I/2007)


Fullejo alguns llibres, comprats fa uns dies. A les pàgines de Los logócratas de George Steiner, hi trobo un al·legat contra la proliferació cada cop més alarmant d’informes, que coincideix punt per punt amb les meves opinions. No és la primera vegada que em passa amb Steiner, un autor de qui em sento sovint pròxim, especialment quan no incorre en la jeremiada humanista.
El fet és que la gent ja no escriu llibres, ni tan sols aquells articles breus i elegants com un teorema que en una època —segons recordava Isaiah Berlin— suscitaven tanta admiració en el món acadèmic anglosaxó. Escriuen informes eixuts i impersonals, amb una prosa dura, d’usar i tirar, tan fungible com el seu contingut. No es tracta pas, cal deixar-ho clar d’entrada, d’una qüestió de format —una porció important dels llibres publicats no passen tampoc de ser reculls d’informes—, sinó de concepció o, més aviat, de falta de concepció. L’informe ha esdevingut el gènere per excel·lència de l’home massa, elevat per obra i gràcia del diploma a la categoria d’especialista, que escriu per a d’altres especialistes ansiosos d’informació, no de lectura ni de de formació. Perquè ja va sent hora de dir-ho: informar-se és el contrari de llegir, atès que es tracta d'una operació que aspira al coneixement sense passar abans per la reflexió. Es tracta, ni més ni menys, que del miracle que els inventors de la Novoparla volien aconseguir a la novel·la 1984 de George Orwell.
Puc afegir-hi que la incomoditat cada cop més accentuada que em produeix la sociolingüística —i, per extensió, gran part de la paperassa de procedència universitària— va per aquí, i té a veure sobretot amb aquesta propensió a l’informe que no cessa d’augmentar com més va més. Una
propensió, val a dir, que compareix sempre de la mà de l’adoració imbècil de les estadístiques, com si la possessió de la xifra «fresca», acabada d’obtenir, tingués més valor que la consideració seriosa dels conceptes, els processos i les tendències en curs. Els sociòlegs en diuen quantofrènia, i el terme no em sembla inapropiat —és lleig, com el fenomen mateix que vol designar. En qualsevol cas, no estem parlant d’una manifestació epidèrmica, en la mesura en què afecta decisivament l’estatus del saber engendrat en el si de les disciplines devastades per aquesta pràctica, en la qual caldria veure la llarga mà de la raó instrumental. Sovint em demano, es tracta d'un saber o és tracta només d’un estri? Hi ha alguna finalitat que ho justifiqui, o tot plegat es redueix a una bateria de mitjans destinats a la manipulació? Molt em temo que les respostes són descoratjadores. La millor prova d’això és que estem elaborant unes ciències socials sense clàssics, que és com dir que pràcticament res del que s’hi pública no mereixerà mai la pena de ser rellegit. La sociologia encara en pot exhibir, de clàssics, però segons sembla la sociolingüística es pot passar perfectament sense ells. Aracil hi va suposar, en aquest sentit, el més semblant a un clàssic. I així li van anar les coses: no tenia públic.
Tot plegat, desemboca en una ciència sense decència, que alguns prefereixen anomenar social, com si pel mer fet de ser social hagués de ser també anònima. La ciència és, ben cert, una construcció col·lectiva, però això significa, justament el contrari d’anònima, com sap a la perfecció qualsevol estudiant de les anomenades ciències dures, els manuals de les quals van plens de lleis, teoremes, hipòtesis, conjectures, etc., batejades amb el nom dels seus autors. En canvi, en el nostre camp hom ha dut la mort de l’autor —prèvia desaparició de qualsevol rastre de personalitat— a uns extrems que no haurien pogut somniar els postestructuralistes que van teoritzar l’assumpte, com Foucault, Derrida o Barthes, sempre tan preocupats ells mateixos per dotar d’un estil idiosincràtic els seus escrits. De fet, podríem dir, citant una fórmula d’aquest darrer, que quan predicaven el grau zero de l’escriptura, al·ludien a un zero a la dreta, en funció qualitativa, mentre que els nostres elaboradors d’informes n'han assolit finalment també el grau zero, però el zero a l’esquerra —és a dir, la més absoluta nul·litat.

dilluns, 12 de gener de 2015

El botxí de la seva genealogia


«I llavors vaig tornar a trobar aquell punt de suport que havia descobert el darrer dia d’estudi a la Novíssima, aquella ràbia fonda i persistent, desbordant, implacable, contra tot i tothom, i em vaig sentir amb forces per continuar en el lloc on era, per plantar-me en aquella casa i girar l’esquena —amb correcció, sempre amb correcció, la virtut suprema— a tot el món d’abans.
»Era la meva vida, la meva decisió, el meu futur, el meu camí, el meu cos, els meus sentiments, la meva tria, la meva experiència, el meu rebuig, el meu desig, la meva acceptació, els meus estudis, els meus somnis, el meu món tan nou com jo pogués, els meus llibres..., ¿el meu, el meu, el meu!
»Mentre la fúria dels pensaments m’alçava per damunt de tot, en una engrescadora volada de somni, i el bosc restava a sota, immòbil i secret, inescrutable, vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. En el monstre que havien planificat que fos. En un monstre capaç de reunir en un sol cos, en una sola vida, dues naturaleses diferents, dues experiències contràries. Un monstre que jo mateix no sabia que m’habités. Un monstre.»


Amb aquestes paraules finalitza Pa negre d’Emili Teixidor (Barcelona: Columna, 2003), novel·la de merescuda fama que li va aportar en els últims anys al seu autor una consideració unànime de crítica i públic, que es va fer extensiva a l’adaptació cinematogràfica posterior. Però el que m’interessa aquí no és reiterar un cop més les virtuts de la novel·la, sinó examinar la figura del seu protagonista, un noi espavilat de postguerra, fill d’un pare executat per roig i d’una mare obrera, que passa llargues temporades amb l’àvia i uns oncles masovers, en companyia d’un cosí i una cosina amb els quals juga a enfilar-se a la prunera de davant del mas. Finalment, serà donat en «adopció» als amos de la terra, un matrimoni sense fills capaç d’assegurar-li el futur prometedor que la seva família no es troba en condicions de proporcionar-li.
La història anterior, tan senzilla en aparença, representa un immillorable punt de partida per reflexionar sobre una varietat del ressentiment que acostuma a ser passada per alt. Des de Sade i Nietzsche, si més no, hom ha segregat una abundant paperassa immoralista al voltant del ressentiment que els «dèbils» professen envers els «forts» —correlatiu del desdeny olímpic amb què aquests els tracten—, així com sobre les concrecions ideològiques que aquest ha revestit al llarg de la història. Tant se val si parlem del cristianisme com a religió dels esclaus, de les formes adoptades pel quiliasme o de l’enveja igualitària, tot plegat no constitueixen sinó mostres —diverses, això sí, tant pel sentiment que les anima com per les seves plasmacions socials— d’un mateix fenomen: la desigualtat entre els individus i els grups als quals s’adscriuen. Ara bé, no em consta que hi hagi tanta literatura sobre una vessant molt més obscura d’aquest fenomen, com ara el ressentiment que els desheretats poden arribar, en determinades circumstàncies, a covar —el verb és exacte, atès que el fenomen exhibeix tots els símptomes d’una malaltia moral autoimmune— contra els seus orígens.
No estic parlant, no em malentengueu, de la necessitat d’ocultar-los, compensada en tantes ocasions amb l’agressivitat de l’esnob, que l’advingut experimenta en presència d’aquells que no han hagut d’esforçar-se a conquistar el seu estatus; sinó de la sorda necessitat de venjança contra la pròpia gent —començant per la família més immediata— que enverina la vida de certs individus, incapaços de perdonar-los el fet d’haver-los portat al món. Es tracta d’una síndrome que pot aparèixer (i apareix) amb una certa freqüència en el marc de la lluita de classes, però em decanto a creure que només adquireix plena virulència en contextos bèl·lics o de postguerra. La seva encarnació arquetípica la trobem en la personalitat d’aquell que s’identifica completament amb els vencedors, fins al punt d’anul·lar-se a si mateix per tal de fer-se digne de compartir una victòria que no li correspon.
La descripció anterior pot evocar la figura del col·laboracionista, encara que es tracta de punts de vista diferents, perquè aquest, en la mesura en què «col·labora» amb l’invasor, no deixa mai de ser dolorosament conscient de la distància —que és també expressió d’una jerarquia— que l’en separa. Les coincidències són prou més grans, en canvi, amb el que els mexicans anomenen malinchismo, tot referint-se a la figura de l’índia Malinche, l’amant d’Hernán Cortés, però aquesta denominació circumscriu el fenomen al cas de l’individu que traeix el seu poble mogut per la passió li provoquen els forasters, que en el cas de la figura històrica original s’acreix amb l’atracció sexual envers l’enemic, encarnat en la figura del conquistador. La pel·lícula The War Lord (1965) de Franklin J. Schaffner ens ofereix un exemple paradigmàtic d’aquesta figura, tràgica i enigmàtica alhora, encarnada en el personatge de Bronwyn, una pagesa bretona del segle XI recent casada que es veu obligada a sotmetre's contra la seva voluntat al dret de cuixa del senyor feudal. D’aquest encontre, naixerà una història d’amour fou —que va fascinar llargament el poeta barceloní Juan-Eduardo Cirlot— resolta amb la ruïna i l’exili dels amants. Segurament, no és pas casual que totes dues referències, la històrica i la cinematogràfica, remetin a un personatge femení, tenint en compte que la condició heterònoma de les dones en l’ordre patriarcal agreuja la percepció de la seva deserció, interpretada sempre com una doble traïció: al propi grup i a la seva condició de criatures intrínsecament sotmeses. I és que si bé, tal com remarcava Lévi-Strauss, l'intercanvi de dones impedeix l'exercici d'un control familiar monopolista sobre els individus del gènere femení, reforçant la solidaritat interna del grup, de cara a l’exterior això es tradueix, per regla general, en un reforçament de les restriccions destinades a impedir la sortida de les dones en direcció cap a altres grups ètnics.

Crec, així mateix, que cometríem un error d’apreciació si explicàvem aquesta mena de conductes com a meres manifestacions de la síndrome d’Estocolm. La relació hi existeix, sens dubte, i es fonamenta en la identificació amb els que governen la situació en què es troba involucrat el subjecte. Ara bé, la síndrome d’Estocolm difícilment pot arribar a transformar-se en un fenomen social, si més no a curt o mitjà termini, tenint en compte la funció de contrapès exercida per la solidaritat grupal enfront de la seducció procedent dels vencedors i la forma de vida que simbolitzen. A més a més, si la separació entre vencedors i vençuts és massa radical per qüestions de llengua, raça, creences, etc., aleshores la identificació entre els uns i els altres serà imperfecta i l’afectat per aquesta síndrome no ultrapassarà, per més que ho pretengui, la condició de subalterna del col·laboracionista.
Per contra, és allà on l’odi endenya els vincles familiars i veïnals, en els contextos de guerra civil, incloses les seves posteriors seqüeles, on fructifiquen les «condicions de felicitat» adequades per engendrar un quadre simptomàtic com el que encarna el protagonista de Pa negre. La lenta digestió de l’experiència sòrdida i humiliant de la derrota per uns adults esporuguits, en forma de converses amerades de ressentiment i sobreentesos, plenes de paraules dites en veu baixa darrere de portes a mig tancar, no passa mai desapercebuda a la curiositat dels infants. Una altra cosa és que aquests siguin capaços d’anar més enllà de la desorientadora sensació preliminar d’exclusió, proporcional a les precaucions adoptades pels seus majors, i arribin a interpretar amb encert els motius de la seva conducta, que contrasta obertament amb la desacomplexada propaganda èpica dels vencedors. En el pitjor dels casos, com reflecteix la pel·lícula El laberinto del fauno (2006) de Guillermo del Toro, aquesta mena de situacions equívoques poden transformar-se en autèntics malsons, producte de la capil·larització de l’imaginari infantil per la crueltat d’un món real el caràcter amenaçador del qual s’intueix de forma tan intensa com obscura. Per regla general, es tracta d’una sensació transitòria, resolta a mesura que l’infant creix i se’l considera capaç de fer-se càrrec de la memòria familiar i de gestionar amb responsabilitat la seva divulgació pública —no debades les relacions de solidaritat a l’interior d’un grup experimenten un increment de la tensió quan el seu estatus es veu clarament soscavat. Però, en condicions especialment diguem-ne «traumàtiques», aquest sentiment d’exclusió pot acabar girant-se molt contra el comportament cautelar dels adults i desembocar en una fractura afectiva irreparable, que enfrontarà per sempre més la visió del món del plançó amb la dels seus progenitors derrotats. Per aquest costat, aquell comentari de Simmel que «el secret no està pas en una relació immediata amb el mal, però sí que el mal està en una relació immediata amb el secret», adquireix un sentit imprevist.

Tota personalitat, tal com ens recorda Gordon W. Allport, posseeix un punt de ruptura, més enllà del qual es destrueix completament la integritat del jo, i aquest comença a experimentar una imatge distorsionada de si mateix. No sempre resulta fàcil explicar com es gesta aquesta traïció —que no revolta— contra els pares. Encara així, em decanto a creure que no n’hi ha prou amb la mera ocultació de la derrota, sinó que el seu caldo de cultiu requereix uns ingredients molt particulars, que només concorren en determinades situacions, entre les quals destaca la mort o l’exili del pare, i la seva substitució en el llit de la mare per un succedani de la figura paterna, que representa alhora la seva imatge invertida i instil·la, de manera tàcita o explícita, en el fillastre el sentiment que el refús dels seus orígens representa la condició indispensable per triomfar en la vida. També pot ocórrer, tal com s’esdevé amb el protagonista de Pa negre, que la desafecció de l’infant envers els seus progenitors aparegui com a conseqüència de la seva «adopció» per una família de bona posició sense fills —com ara els senyors Manubens—, disposada a facilitar-li els avantatges d’una posició que la seva mare, una obrera vídua a causa de l’afusellament del marit, no pot ni somniar a proporcionar-li. Òbviament, no estem parlant d’una adopció en el sentit estricte del mot, sinó més aviat d’una mena de segrest —de guant blanc, si voleu, però segrest al capdavall— dels fills més espavilats de les classes desafavorides, dut a terme amb l’educat pretext que aquestes són incapaces de criar-los com cal i de proporcionar-los la formació escaient als seus mèrits. De fet, al llarg de la història aquesta pràctica «caritativa» ha estat, al costat de l’ingrés en el seminari, el principal recurs dels pobres per fer carrera, sempre i quan estiguessin disposats a renunciar a qualsevol vestigi de consciència de classe per integrar-se en les elits dominants.
No cal dir que els notables sabien perfectament el que es feien; una llarga pràctica els hi avalava. Tot d’una renovaven les elits i alhora delmaven la capacitat de resistència de les classes subalternes privant-les dels seus fills més brillants. En aquest terreny, per paradoxal que això pugui semblar, la pròpia intel·ligència dels infants seleccionats constituïa el parany en què restaven indefectiblement atrapats. Uns altres de més ximplets, en la seva situació, s’haurien aferrat desesperadament, amb totes les seves forces, a les seves lleialtats familiars, fins a l’extrem de caure malalts d’enyorança; però la major part dels elegits eren massa llestos per actuar així, i tendien a ponderar el seu estat de manera «racional». La ignorància dels motius que es troben en l’origen de les decisions adultes, pròpia de la curta edat, els induïa a interpretar l’allunyament de la llar familiar com una manifestació de desafecte dels seus progenitors —en especial de la mare—, d’on se seguia una experiència punyent de greuge íntim, regraciat gairebé sempre amb l’amarga moneda del ressentiment. En procedir així, ja havien begut oli, perquè es veien impel·lits a interpretar la seva situació de manera perversa, en termes de càlcul sobre les intencions dels seus.
Ben mirat la reacció no pot ser més lògica, tenint en compte, com observa Simmel, que «[t]ota mentida, encara que el seu objecte sigui de naturalesa real, constitueix pel que fa a la seva essència la suscitació d’un error sobre el subjecte que menteix, car ella consisteix en el fet que el mentider amaga a l’altre la representació veritable que ell posseeix. L’essència específica de la mentida no s’exhaureix pas amb el fet que l’enganyat tingui sobre la qüestió una representació falsa, car això s’esdevé també amb el simple error, sinó que s’exhaureix amb el fet que ell és induït a l’engany sobre l’opinió interior de la persona que menteix.» I el fruit amarg d’aquest engany no pot ser sinó el ressentiment, un dels estímuls més poderosos que es coneixen per a l’acció. Així doncs, el petit hostatge, esperonat per aquest verí, tant més s’esforçava per destacar i integrar-se en el nou ambient quant més rebutjat se sentia pels seus. Si tot anava bé i no s’hi produïa cap contratemps, tot just sortit de l’adolescència, el jove adult havia aconseguit reeixir en la temptativa de construir-se una casa a l’interior d’una presó, bo i curant-se en salut, és a dir, amputant una part essencial de la pròpia biografia: les arrels. La biografia d’alguns eclesiàstics il·lustra a la perfecció el model de personalitat que tracto de descriure, entregada sense cap mena de restriccions ni escrúpols al servei de la institució en el si de la qual van ser, més que no educats, afaiçonats. Simptomàticament, quan ocorre a la inversa, és a dir, quan són els fills de les famílies benestants els que reneguen de la forma de vida dels pares i s’identifiquen amb les lluites populars, els subjectes no acostumen a sofrir una mudança similar i es limiten a desclassar-se —circumstància que convé agafar sempre amb totes les prevencions del cas.
En la pitjor de les hipòtesis, que acostuma a ser també la més versemblant, aquesta existència desarrelada no tindria sentit sense el suport d’un odi sostingut contra la pròpia gent, que deriva fatalment en profunda indiferència cap a la humanitat, sovint confosa amb alguna mena de cosmopolitisme. Com si la víctima, vencedora d’una guerra civil interior, abans d’esdevenir botxí dels altres, es veiés obligada a transformar-se en botxí de si mateixa, extirpant qualsevol germen hereditari de derrota ocult en el racó més obscur de la seva consciència. Certament, no resulta fàcil trobar un correlat mític d’aquesta figura, semblant a un animal mitològic contra natura que conté en si mateix les figures de l’amo i de l’esclau. En qualsevol cas, d’una cosa no hi ha dubte i és que qui gosa gasejar el propi arbre genealògic es queda sense aquell far west privat que tots atresorem i es veu obligat a abandonar el món dolç i innocent de dalt de la prunera i a deambular per la terra amarga, com Caïm i la seva nissaga, tal com els va representar el 1880 el pintor Fernand Cormon en un llenç memorable.