divendres, 26 de gener de 2018

NEOVALENCIANISME I PODER: EL COMBOI I LA IL·LUSIÓ HEGEMÒNICA (I)

Josep J. Conill
                                                                                                                       

0. Nota introductòria[1]

El sociòleg Peter Berger apunta al seu llibre La rialla que salva que Karl Kraus caracteritzava les seves complicades relacions amb els jueus amb l’observació que «estava disposat a fer amb ells el viatge pel desert, però no a ballar entorn del vedell d’or.» Deu ser que a l’autor d’aquestes línies li ocorre una cosa semblant, perquè es va fer un tip de criticar durant anys i panys el genocidi lingüístic perpetrat al País Valencià pels successius governs espanyols, sempre amb la complicitat de les administracions autonòmiques de torn, però ha bastat la publicació d’alguns articles a La Veu del PV i El Temps sobre les inconseqüències i les genuflexions en matèria de política lingüística del Govern del Botànic per convertir-lo en persona non grata, a la qual se li tanquen les portes dels mitjans de comunicació escrits.
Mentiria si digués que esperava una reacció diferent, ja que creure el contrari hauria demostrat una alarmant falta de lucidesa per part meva. En tot cas, no hi ha dubte que aquesta condemna a l’ostracisme m’allunya (definitivament?) dels circuits establerts de difusió pública de l’opinió i només em deixa com a alternativa el silenci o el recurs a plataformes d’expressió més o menys marginals com els blogs i les xarxes socials. D’entrada, ja puc avisar que el silenci no em sembla una opció acceptable: «No he de callar», doncs, «por más que con el dedo [...] silencio avises o amenaces miedo», per dir-ho amb uns formidables versos de Quevedo, perquè això equivaldria a acatar els designis dels censors dels meus escrits. No em resigno tampoc a escriure per al silenci, opció que pot ser raonable quan es tracta de poesia o fins i tot de narrativa, però que en el cas de la crítica cultural i política sembla completament fora de lloc, atès que aquesta mena de papers només adquireixen sentit cabal  en un context factual i discursiu molt concret, amb el qual mantenen una relació polèmica. Es tracta, en altres mots, d’escrits de combat, que —ni que sigui des de la posició per força modesta i marginal del franctirador— aspiren a intervenir en el curs dels esdeveniments i a denunciar el naufragi d’un projecte de país.
Fa anys, Guillem Calaforra va descriure amb encert la situació dels «catalanistes» valencians ―que és com dir la dels quatre fusterians conseqüents que encara queden― en termes de doble minorització, en tant que víctimes alhora de la marginació experimentada per la minoria valencianista i de la pressió lingüística i política exercida pel valencianisme «oficial».  Durant dècades, aquesta fractura interna va romandre més o menys dissimulada, gràcies a l’escassa capacitat coercitiva d’aquest valencianisme «oficial» i a la necessitat de consensos bàsics, susceptibles d’articular la resistència de la minoria lleial enfront d’unes polítiques lingüístiques públiques absolutament hostils al català. Aquesta situació, però, ha experimentat un canvi important amb l’arribada al govern de la Generalitat Valenciana del bipartit format pel PSPV(PSOE) i Compromís, una coalició entre els integrants de la qual figura el Bloc Nacionalista Valencià, amb tot el que això comporta en relació a l’accés del valencianisme, ni que sigui de manera parcial i mediatitzada, a quotes de poder inimaginables fa uns anys. Entre les conseqüències més evidents d’aquest canvi es troba la modificació radical dels sobreentesos sobre els quals recolzava des de feia dècades l’exercici de la dissidència respecte del poder autonòmic. Transcorreguts dos anys i escaig d’ençà de la presa de possessió del nou govern, no es pot dir que s’hagi registrat cap avanç sociolingüístic important, tret potser del reajustament del sistema de censures imperant entre l’esquerra valencianista. Michel Foucault en va parlar a L’ordre du discurs (1971), on distingia entre el tabú de l’objecte, el ritual de la circumstància i el dret privilegiat o exclusiu del parlant a dir una cosa. En un àmbit tan reduït com el de la cultura en català al País Valencià, el control d’aquests mecanismes, a través de la política de subvencions als escassos mitjans de comunicació existents en la nostra llengua, resulta una tasca d’allò més senzill i garanteix una lleialtat a tota prova.


Mentrestant, fa temps que prospera la galleguització del nostre conflicte lingüístic engegada pel PP i el PSPV amb la complicitat de bona part dels soi disant nacionalistes valencians. Estic parlant d’un procés accelerat de substitució lingüística que, amb l’excusa de la recerca d’un model lingüístic genuí, capaç de suscitar la complicitat dels parlants, emmascara pomposament la submissió de les institucions autonòmiques als vetos emanats de la política lingüística estatal, que no tolera en el seu territori l’existència de cap llengua que no es vegi reduïda a la trista condició de patois regional. Sens dubte, aquest procés, que es remunta si més no als primers anys de la Transició, ha obtingut la seva consagració definitiva gràcies a la creació el 1998 de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), les pràctiques codificadores de la qual obeeixen a consideracions de caràcter eminentment populista i dialectal, susceptibles de ser manipulades al seu antull pels executius valencians interessats a promoure polítiques de balcanització lingüística. Estem parlant d’una institució idiomàticament extractiva que, des del primer dia, s’ha dedicat a rendibilitzar en benefici propi l’existència de la identitat lingüística valenciana per mitjà de mecanismes socials disfuncionants que han repercutit en la transformació del model de codificació mixta adoptat pel català. En aquest model, els trets propis de la tendència unitarista —basada en el català central, la varietat geogràfica més cultivada literàriament a l’època moderna i amb una demografia més puixant— convivien en harmonia amb característiques de la tendència composicional, que integra elements procedents d’altres varietats geogràfiques —com en el cas de l’ortografia, que pren com a norma la pronúncia del català nord-occidental i el valencià—, i de l’autònoma, palesos en el fet d’admetre com a correctes variants procedents de diversos dialectes, sobretot pel que fa a la conjugació verbal i al lèxic. Tot això no impedia, però, que el model de codificació del català fos netament monocèntric, és a dir, dotat d’una única institució legitimada per promulgar-ne les normes (l’Institut d’Estudis Catalans). És precisament aquest model el que l’AVL impugna de manera radical, mitjançant la seva substitució per una codificació que es presenta com a (retòricament) convergent amb les altres varietats de la llengua, tot i que resulta ser (efectivament) policèntrica, perquè la varietat institucionalment legitimada, en comptes d’emanar dels acords d’una sola instància acadèmica, representativa de la totalitat del domini lingüístic, d’ara endavant serà producte, en el millor dels casos, d’una envitricollada negociació entre instàncies acadèmiques diverses, amb la seva jurisdicció autonòmicament circumscrita.
En aquestes circumstàncies, acatar l’statu quo equivaldria a captenir-se de la mateixa manera que la colla de plumífers servils i curts de gambals que, tot fent de la necessitat virtut, contribueixen a mantenir en peu la ficció d'una cultura i una llengua en vies de «normalització». En altres paraules: equivaldria a respondre a la doble minorització que patim amb un triple confinament: (1) el de la desconnexió amb la resta del món, tal com ens ve imposada per la nostra condició marginal en el context d'un ordre lingüístic internacional monopolitzat per les llengües nacionals; (2) l'emanat del pànic al conflicte lingüístic, palès en l’acatament de la condició subalterna que l’Estat espanyol atorga al català; i, finalment, (3) aquell que deriva del costum inveterat d'obediència a les consignes dels «amos» del gueto en què ens movem. En una mesura o l’altra, les pàgines que llegireu a continuació desafien aquestes restriccions i s’arrisquen a pensar a la intempèrie, sense cap mena de cobertura o de coartada, atès que l'únic camí cap a la lucidesa implica despertar del malson dogmàtic i estupefaent en què s'ha convertit el neovalencianisme oficial. Un neovalencianisme que enarbora el «comboi» com a consigna destinada a camuflar la seva absoluta vacuïtat ideològica, mentre es forja il·lusions al voltant de la pretesa hegemonia de Compromís, la seva formació emblemàtica, transformada per l'art de l'encantament de la seva principal eminència grisa en «Compromís Centauri», que és com dir en l'estrella central del sistema polític valencià.


1. El «comboi», compromís popular o estafa ideològica?

La coexistència social de projectes polítics rivals no deixa de reflectir-se en el llenguatge, així com en els intents d’apropiar-se’l de les ideologies en competència. Aquesta baralla discursiva resulta especialment acalorada al voltant de les paraules-força, és a dir, d’aquelles que concentren en el seu significat controvertit tota la virulència de la lluita per l’hegemonia. El monopoli sobre la definició de les seves paraules-força resulta tan determinant per a una ideologia com l'encert a l'hora de triar-les, atès que la indefinició només contribueix a propiciar-ne la «flotació» o la distorsió a mans de l’adversari. 
La reflexió anterior resulta del tot oportuna en un temps en què l’actuació política de Compromís invoca el «comboi» com a noció legitimadora, sintetitzada en els laboratoris de la Fundació Nexe pel politòleg Amadeu Mezquida, autor d'El valencianisme enfront d’Espanya (2015). Val a dir que es tracta d’una noció banal i inepta, si més no per tres motius. En primer lloc, perquè recorre a un vocable emprat amb un sentit particularista, desconegut en la major part del domini lingüístic i poc usat per les joves generacions de catalanoparlants. (No tinc res en contra de la recuperació del lèxic en perill de desaparició, però el terreny ideològic no sembla el més adequat per a aquesta mena de maniobres, que delaten l’inconscient castís d'aquell que «pretende hacer algo por la mera renuncia a la cultura universal», com diria Antonio Machado). En segon lloc, el significat del terme ―definit pel Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL com «Activitat festiva, diversió col·lectiva» i «Entusiasme, il·lusió»― és tan imprecís que  manca d’operativitat en l'àmbit de la contesa política. Finalment, el mot es troba massa llastat per les seves accepcions principals, que, per a més inri, coincideixen amb les del seu equivalent castellà, i origina enutjosos equívocs amb l’anglès cowboy
Tot plegat evidencia, un cop mes, la inèpcia del valencianisme polític a l’hora de presentar-se en societat, amb l’agreujant que des de fa dècades no s’hi havia arribat a l’actual grau de confusió (o cinisme) doctrinal. L’explicació que es conforma amb la definició barroera de la política com l’art del possible assegura que tots els partits rectifiquen el seu ideari en arribar al poder, però la rectificació de què parlo no ve pas d’ahir ni ha consistit només en la renúncia pragmàtica als postulats catalanistes de Joan Fuster. L’èxit de la coalició Compromís, producte en gran mesura de la carismàtica «singularitat» de Mónica Oltra, s’ha esdevingut en paral·lel a la desnaturalització de l’ideari de la seva formació majoritària, el Bloc Nacionalista Valencià, com a conseqüència d’una vocació sobrevinguda de catch-all party ―que malda per adaptar-se al procés accelerat d’assimilació (no sols) lingüística de la societat valenciana al marc sociopolític espanyol― i de la cautela atàvica adquirida d’ençà de la «Batalla de València», que condemnà durant dècades el valencianisme polític a l’ostracisme civil. Una primera temptativa de fer de la necessitat virtut fou la postulació fa anys d’una «Tercera Via», que defensava la reconciliació entre el fusterianisme i el blaverisme i la consideració del País Valencià com a «nació» diferenciada. Era qüestió de temps que, en nom de la Realpolitik, aquests malabarismes doctrinals conjuminaren el valencianisme amb el sentiment d’espanyolitat predominant en la societat valenciana. El resultat estava cantat: la renúncia a qualsevol projecte polític i/o cultural de construcció dels Països Catalans i la transformació del valencianisme en un mer regionalisme autonòmic.


Ara bé, una cosa és que l’estratègia d’una formació política hagi de prendre en compte l’statu quo i una altra que hagi d’acatar-lo servilment, ja que, al capdavall, l’única política que paga la pena és aquella que s’escarrassa a «fer l’impossible inevitable» (Rutger Bregman, Utopia per a realistes, 2017). Afirma un proverbi àrab que «Qui vol fer alguna cosa troba un mitjà, qui no vol fer res troba una excusa», i la funció del comboi s’hi ajusta com un guant. Una funció que s’ha d’interpretar, d’entrada, en clau interna, destinada a suturar, en nom del més rotund electoralisme, les diferències existents entre els integrants de la coalició i a ajudar-los a recórrer amb desimboltura el trajecte que va de la subversió a la subvenció. L’abismal distància ideològica no ha d’impedir-nos reconèixer els paral·lelismes existents entre el comboi i el «sin complejos» aznarià, fins al punt que el primer pot considerar-se una versió valencianista del segon —i tots dos equivalen a una renúncia tàcita als escrúpols. En el cas de la dreta postfranquista no hi ha dubte que l'operació reeixí plenament, amb el suport del sistema mediàtic espanyol pràcticament al complet. Per contra, l'aventura empresa per Compromís, en absència d'uns posicionaments ferms i ben definits al darrere i de mitjans de comunicació afins, susceptibles de fer arribar a la societat la «bona nova» en forma de lluvia fina, no passa de ser una petició de principi, intel·lectualment irrellevant, i aboca la coalició al marasme ideològic, que esdevindrà especialment dramàtic el dia que es vegi apartada del poder. Mentrestant, la part més crítica i esforçada de la militància assisteix atònita a les renúncies i els contrasentits que els seus representants acumulen un dia sí i l’altre també, i malda per mantenir intactes les conviccions i les responsabilitats ètiques que abanderà durant la llarguíssima travessia del desert.
I és que, a diferència d’anteriors programes valencianistes, de gestació extraparlamentària, la «gran idea» promoguda per Mezquida es presenta com l’elucubració d’un intel·lectual orgànic, vinculat a un partit amb «mentalitat» de govern. Només des de la perspectiva de qui s’identifica amb l’establishment s’explica la ingenuïtat (o la mala fe) de pretendre que governar per a tots equival, literalment, a governar en nom de tots. En realitat, l’exercici transformador del poder polític —que cal no confondre amb l’ocupació de poltrones— no consisteix tant en una (impossible) dissolució de la conflictivitat social en el gresol d’un consens prefabricat com en l’encarnació de la voluntat popular per mitjà del recurs al populisme, en el qual, més que no cap ideologia de tipus demagògic, hem de veure una etapa indefugible en el camí vers la consolidació de qualsevol agent polític amb pretensions hegemòniques. El politòleg argentí Ernesto Laclau, al qual remeten certs plantejaments de Mezquida, interpreta la política com el terreny de la lluita per l’hegemonia i la formació de les identitats col·lectives, a través de la integració de les reivindicacions populars en cadenes de significants que adquireixen als ulls de la majoria un valor d’oposició a les instàncies d’un poder incapaç de satisfer-les. La inscripció de qualsevol reivindicació en una d'aquestes cadenes li atorga una visibilitat que altrament no assoliria, i la transforma en part del que Gramsci anomena una «guerra de posició», és a dir, d'un aparell discursiu que en facilita la divulgació. Això no assegura, però, la vigència definitiva de la demanda en qüestió, perquè el «poble» —entès com la cadena reivindicativa que l'expressa— posseeix les seves pròpies lleis, i res no avala que aquestes no el porten a sacrificar o a comprometre els continguts d'algunes demandes, tenint en compte que el lligam entre elles és contingent i respon a estratègies associades a l’obtenció del poder.
El procés descrit reflecteix força bé la trajectòria seguida al País Valencià per la demanda democràtica en favor de la «normalització» del català, en el marc de la contestació popular de finals del franquisme i començaments de la Transició. El seu destí, com el de tantes altres reivindicacions, a partir del moment en què l’esquerra espanyola s’avingué a participar en la restauració monàrquica, es va veure fatalment determinat per la profunda remodelació experimentada per la frontera política que abans hi oposava les forces opositores als defensors del règim. D’aleshores ençà, la lluita per la «normalització» lingüística perdé gran part del suport popular, derivat de la seva inclusió en el paquet reivindicatiu de la resistència antifranquista, i es veié immersa en una crisi de representació crònica, que la portà a comparèixer davant l’opinió pública com el plet exclusiu d’entitats cíviques i formacions polítiques «radicals», de signe nacionalista i/o d’extrema esquerra. Precisament, el retret més greu que es pot fer a l’èxit actual de Compromís té a veure amb el fet que, per una qüestió de càlcul electoralista, hagi deixat passar una oportunitat única, perquè potser era l’última, de col·ligar la inversió de la substitució lingüística i la lluita pels drets civils dels catalanoparlants valencians, que històricament havia constituït la raó de ser del valencianisme polític, amb la cadena de reivindicacions que constitueixen el canemàs discursiu de la coalició, com la lluita per la transparència dels afers públics, la millora del finançament, la preservació del territori, les polítiques centrades en l’augment de la qualitat de vida dels desafavorits, etc. Em consta que Compromís no és una formació valencianista stricto sensu, però una altra cosa és que no s’impliqui de manera més radical en la defensa dels drets d’aquest col·lectiu, secularment vulnerats, i pretengui acontentar-lo amb placebos com el comboi, un truc ideològic netament obscurantista ―només cal veure el tracte concedit per la Conselleria d’Educació a la filosofia en l’ensenyament secundari i el batxillerat― amb ingredients de manual d’autoajuda, dissenyat per ensarronar la gent amb la persecució d’insulses metes «col·lectives», millorar la seva «autoestima» i fer-li experimentar una sensació de «normalitat» que no es correspon amb cap transformació real.
El plantejament de Mezquida, un eco maldestre de les reflexions de George Lakoff (Don't Think of an Elephant, 2004) sobre la importància política dels marcs cognitius, pretén contraposar al paternalisme dels governs del PP —que definiren la «valenciania» a través d'una llei repressiva— una idea de la «valencianitat líquida» com a espai de llibertat i garant de la diversitat. La seva és una visió de la Comunitat Valenciana tan tòpica i idíl·lica com la que pretén reemplaçar, entesa com una família oberta, generosa i harmònica, preocupada pel benestar personal dels seus membres. Ara com ara, però, el projecte es tradueix en un neoregionalisme que, amb el pretext de recuperar l’orgull valencià malmès, reprèn els continguts més rancis del regionalismo bien entendido per al consum intern d’una parròquia amb una visió massa tradicional del país, incapaç de cristal·litzar en una alternativa de caràcter transformador. Tot plegat constitueix només una mostra dramàtica de pensament il·lusori (wishful thinking), que retrata la falta de maduresa d'un valencianisme acovardit per la magnitud de les responsabilitats polítiques a què ha de fer front.
En comptes d’això, resulta molt més senzill renunciar a la vertebració d’una identitat col·lectiva i postular tautològicament que el valencianisme serà allò que facin els valencians. Compromís, afirma Àgueda Micó, «ha posat de moda el valencianisme al País Valencià», però les modes són per força efímeres i, en adoptar aquestes actituds frívoles, es prescindeix del fet que allò que de veritat il·lusiona la gent i la porta a implicar-se seriosament en un projecte de caràcter civicopolític és la lluita pel reconeixement dels seus drets —vinculats, per definició, a adscripcions de classe, sexuals, lingüístiques, nacionals, etc.—, no les celebracions de cors i danses. De fet, l’experiència demostra que les conquistes en matèria de drets resulten tant més difícils de revertir com més profundament n’arrela l’exercici efectiu entre la ciutadania. Qualsevol altra opció equival a segrestar les demandes populars a l’interior d’una presó amb aparença de balneari, els murs de la qual coincideixen amb les línies roges marcades per la dreta, ara en l’oposició però ideològicament hegemònica. En canvi, les polítiques del comboi, basades en l’exaltació de factors d’identitat aparent, susceptibles de concitar adhesions sovint tan multitudinàries com superficials, tot just la dreta recuperi el poder s’ensorraran com un castell de cartes o —encara pitjor— seran reinterpretades al servei d’una visió del món coherentment conservadora.


La victòria de Trump en les últimes eleccions presidencials ha palesat la feblesa de l’argumentari políticament correcte dels demòcrates nord-americans enfront de les promeses demagògiques d’un mamarratxo reaccionari i ací tampoc no es pot descartar la victòria del PP o C’S en unes pròximes eleccions autonòmiques. En l’endemig, l’única alternativa digna a l’abast dels partits del Botànic per a generar autèntica il·lusió entre els votants consisteix a perdre la por cerval que els tenalla i encetar d’una vegada una política d’actes, una política d’esquerres. Tota la resta equival a «valencianejar», que —dic jo— deu ser la versió casolana de l’españolear de Federico García Sanchiz. Només cal recordar, a tall d’exemple, l’esperpent protagonitzat farà cosa d’un parell d’anys per Joan Baldoví i companyia quan acudiren a les Corts espanyoles acompanyats per una banda de música; per no parlar de l’apoteosi de la coentor exhibida fa uns mesos per Mónica Oltra a l’article «El sentido de las fallas» (El País, 15-III-2017). Perquè, al capdavall, el comboi és això i res més que això: la pràctica ideològica consistent a donar el gat de l’efusió sentimental i populatxera per la llebre de l’hegemonia.




[1] Presento ací, en forma de tríptic, tres reflexions intempestives sobre la ideologia neovalencianista que sustenta l’actuació política de Compromís. Només la segona va aconseguir una difusió «normal» a través de La Veu del PV, amb motiu del 25è aniversari de la mort de Joan Fuster; la primera, en canvi, ha estat refusada per diverses publicacions i la tercera ni tan sols he intentat donar-la a conèixer per les vies convencionals.

3 comentaris:

  1. Totàlment cert. El Bloc es un partit de dretes i oportunista que es sent modern i progresista dient que cal ficar noms de carrer en valencià, ballar danses i dir "bó" contínuament. I com va pasar amb el franquisme, el poder i els diners els importen masa com per posar per davant la suposada ideologia que només es una pose autopercebuda com elitista d'una colla de tristos i coents regionalistes.

    ResponSuprimeix