diumenge, 18 de gener de 2015

Informes (Nota de dietari: 4/I/2007)


Fullejo alguns llibres, comprats fa uns dies. A les pàgines de Los logócratas de George Steiner, hi trobo un al·legat contra la proliferació cada cop més alarmant d’informes, que coincideix punt per punt amb les meves opinions. No és la primera vegada que em passa amb Steiner, un autor de qui em sento sovint pròxim, especialment quan no incorre en la jeremiada humanista.
El fet és que la gent ja no escriu llibres, ni tan sols aquells articles breus i elegants com un teorema que en una època —segons recordava Isaiah Berlin— suscitaven tanta admiració en el món acadèmic anglosaxó. Escriuen informes eixuts i impersonals, amb una prosa dura, d’usar i tirar, tan fungible com el seu contingut. No es tracta pas, cal deixar-ho clar d’entrada, d’una qüestió de format —una porció important dels llibres publicats no passen tampoc de ser reculls d’informes—, sinó de concepció o, més aviat, de falta de concepció. L’informe ha esdevingut el gènere per excel·lència de l’home massa, elevat per obra i gràcia del diploma a la categoria d’especialista, que escriu per a d’altres especialistes ansiosos d’informació, no de lectura ni de de formació. Perquè ja va sent hora de dir-ho: informar-se és el contrari de llegir, atès que es tracta d'una operació que aspira al coneixement sense passar abans per la reflexió. Es tracta, ni més ni menys, que del miracle que els inventors de la Novoparla volien aconseguir a la novel·la 1984 de George Orwell.
Puc afegir-hi que la incomoditat cada cop més accentuada que em produeix la sociolingüística —i, per extensió, gran part de la paperassa de procedència universitària— va per aquí, i té a veure sobretot amb aquesta propensió a l’informe que no cessa d’augmentar com més va més. Una
propensió, val a dir, que compareix sempre de la mà de l’adoració imbècil de les estadístiques, com si la possessió de la xifra «fresca», acabada d’obtenir, tingués més valor que la consideració seriosa dels conceptes, els processos i les tendències en curs. Els sociòlegs en diuen quantofrènia, i el terme no em sembla inapropiat —és lleig, com el fenomen mateix que vol designar. En qualsevol cas, no estem parlant d’una manifestació epidèrmica, en la mesura en què afecta decisivament l’estatus del saber engendrat en el si de les disciplines devastades per aquesta pràctica, en la qual caldria veure la llarga mà de la raó instrumental. Sovint em demano, es tracta d'un saber o és tracta només d’un estri? Hi ha alguna finalitat que ho justifiqui, o tot plegat es redueix a una bateria de mitjans destinats a la manipulació? Molt em temo que les respostes són descoratjadores. La millor prova d’això és que estem elaborant unes ciències socials sense clàssics, que és com dir que pràcticament res del que s’hi pública no mereixerà mai la pena de ser rellegit. La sociologia encara en pot exhibir, de clàssics, però segons sembla la sociolingüística es pot passar perfectament sense ells. Aracil hi va suposar, en aquest sentit, el més semblant a un clàssic. I així li van anar les coses: no tenia públic.
Tot plegat, desemboca en una ciència sense decència, que alguns prefereixen anomenar social, com si pel mer fet de ser social hagués de ser també anònima. La ciència és, ben cert, una construcció col·lectiva, però això significa, justament el contrari d’anònima, com sap a la perfecció qualsevol estudiant de les anomenades ciències dures, els manuals de les quals van plens de lleis, teoremes, hipòtesis, conjectures, etc., batejades amb el nom dels seus autors. En canvi, en el nostre camp hom ha dut la mort de l’autor —prèvia desaparició de qualsevol rastre de personalitat— a uns extrems que no haurien pogut somniar els postestructuralistes que van teoritzar l’assumpte, com Foucault, Derrida o Barthes, sempre tan preocupats ells mateixos per dotar d’un estil idiosincràtic els seus escrits. De fet, podríem dir, citant una fórmula d’aquest darrer, que quan predicaven el grau zero de l’escriptura, al·ludien a un zero a la dreta, en funció qualitativa, mentre que els nostres elaboradors d’informes n'han assolit finalment també el grau zero, però el zero a l’esquerra —és a dir, la més absoluta nul·litat.

Cap comentari:

Publica un comentari