dissabte, 28 de febrer de 2015

Universalisme i responsabilitat



Édouard Glissant afirma que «l’escriptor contemporani, l’escriptor actual, no és monolingüe, fins i tot si només coneix una llengua, perquè escriu en presència de totes les llengües del món» [Introducción a una poética de lo diverso. Barcelona: Ediciones del Bronce, 2002, p. 29]. L’observació em sembla justa, i ens obliga a considerar amb nous ulls la qüestió de la responsabilitat de l’escriptor. Fa anys, aquest era tema freqüent de debat entre els escriptors «engatjats» (passez le mot), que sostenien la necessitat que l’intel·lectual s’impliqués en els combats per l’emancipació de la classe obrera, d’acord amb la doctrina del realisme socialista. Vista amb perspectiva històrica, aquesta postura a hores d’ara ens sembla, en el millor dels casos, el resultat d’una barreja indigesta d’innocència i mala fe, això és, d’una innocència culpable —també, ben sovint, de fer mala literatura.


La qüestió que es planteja a hores d’ara en relació amb la responsabilitat és tota una altra, i Glissant ho sap i ho diu: en un món globalitzat la repercussió potencial dels nostres escrits, com la dels nostres actes, no coneix fronteres. Creure altra cosa fóra una mostra imperdonable de pobresa d’esperit —això és, de mentalitat minoritzada, per expressar-ho en termes sociolingüístics—, còmplice del punt de vista sustentat pels que volen fer-nos creure que amb les nostres petites llengües no ens trobem en condicions d’expressar l’ésser ni l’esdevenir del món, perquè la «universalitat» —quin terme pretensiós en boca d’unes criatures tan insignificants com els humans!— és només patrimoni dels idiomes amb molts milions de parlants, en una associació perversa de la mania quantitativa amb l’esperit del temps (Zeitgeist). Com si aquest només fos capaç d’encarnar-se en el Leviathan de les «grans» llengües! 

Però la qüestió es planteja també en un altre nivell, que és el de la responsabilitat personal, indefugible, de l’escriptor per tot allò que escriu, atès que l’activitat literària no hauria de ser un joc frívol, un passatemps estèril destinat a facilitar l’esbravament d’un ego efervescent. No acceptar aquesta responsabilitat equival, al capdavall, a esdevenir còmplice del silenci eixordador, de la xerrameca buida que envaeix com un càncer l’ecosistema verbal de la nostra societat, on el dir constitueix una operació inversament proporcional a la proliferació de la paraula. Alerta: amb aquestes observacions no estic qüestionant la possibilitat de dur a terme en l’hora actual una pràctica literària d’avantguarda, sempre i quan hom sigui conscient que el joc a què juga és un joc de debò, una aposta a vida o mort, com la ruleta russa, com les justes d’aquells cavallers medievals que exposaven la seva vida al tablero, per dir-ho amb a la manera de Jorge Manrique. Si no és així, qualsevol avantguarda no ultrapassarà mai la condició miserable de xafarderia, d’entremaliadura de nen aviciat que fa gracietes perquè li llencin alguna llaminadura. I entre nosaltres aquesta actitud abunda tant que de vegades em fa tota la impressió que la confusió de la literatura amb la banalitat acabarà tard o d’hora arrossegant-nos a tots cap a la claveguera, com l’onada, imparable i devastadora, d’un tsunami.

2 comentaris:

  1. I amb què o amb qui seria aquest compromís? I en què consistiria? I a què obligaria? i què implicaria (per als beneficiaris i per al titular) la contravenció d'aquest compromís? La literatura compromesa, en les diverses tendències en què s'ha presentat (compromís de classe, literatura moralitzant, filantropia, presa de partit religiós, etc.) només ha estat una de les possibles maneres d'escriure amb intenció estètica, i no diria jo que haja estat ni molt menys la manera majoritària de fer literatura. De fet, em fa l'efecte que la creació literària sempre ha obeït sobretot a impulsos i condicionaments privats i personals, per bé que després haja tingut una forma o altra de repercussió. Em costa molt de veure alguna cosa més que aquesta "entremaliadura de nen aviciat que fa gracietes perquè li llencin alguna llaminadura" en totes les literatures que conec, potser perquè tots els literats que he conegut fins ara he vist que actuen en primeríssim lloc i de manera preponderant per imperatius privats: per reconeixement extern, en totes les formes que aquest reconeixement pot prendre. En comparació amb això, la ingenuïtat o mala fe de la "literatura de classe" compromesa em sembla un noble propòsit, fins i tot. Però vaja, potser la meua incredulitat radical respecte de la literatura no és transferible, tot i que de debò aspire a trobar autèntics exemples (i suficients) que em desmunten aquesta visió cínicament nihilista. Fins ara no n'he trobat cap, i continue buscant.

    ResponSuprimeix
  2. Josep, el teu text m'ha fet pensar immediatament en un llibre com "The Waves", de Virginia Woolf, que tot just he terminat de llegir, on l'estilització formal, la construcció d'una manera molt peculiar de treballar el relat, la reflexió explícita i implícita sobre què es contar una història, coexisteixen amb una visió també molt personal sobre el món i els éssers humans, amb l'exposició d'una diversitat de formes de tractar de donar sentit a la vida, i amb la reflexió -perque potser únicament podem pensar a fons què es viure si tractem de pensar a fons què es morir- sobre la mort (o, millor dit, sobre diverses formes de mort). Aquesta barreja ha estat, doncs, històricament possible -per què no podria estar-ho també actualment, excepte per la manca d'ambició o de talent individual?

    ResponSuprimeix