dimarts, 17 de febrer de 2015

Velocitat

En certa ocasió, el sociòleg Artur Aparici comentava que, segons Henry Ford, l’especialista és aquell que costa menys temps de formar. La veritat és que, com a definició, no està gens malament: és concisa i pràctica, cosa que no té res de particular venint de qui ve. I és que segons sembla, el senyor Ford, a banda d’inventar l’automòbil i de constituir un autèntic exemple de personalitat emprenedora, va ser un personatge més aviat sinistre, antisemita declarat amb obertes simpaties envers el nazisme que el portaren a acceptar la Creu del Servei de l’Àguila Alemanya, que li va oferir en 1938 el govern de Hitler.


En tot cas, tornant a la formació dels especialistes, em decanto a creure que no és tan sols una qüestió de temps, sinó segurament també d’espai, és a dir, d’estalvi en infraestructures. Tot plegat, hauria de portar-nos a la conclusió que una formació d’aquesta mena es mou essencialment en l’àmbit de la velocitat. Aquesta aliança entre formació i velocitat és un fet del tot nou, desconegut en qualsevol època històrica anterior. Al contrari: la formació hi era concebuda com una tasca —potser seria millor dir-ne camí— interminable per definició. Curiosament, però, els antics mai no van parlar de bestieses com ara «formació permanent», parlaven simplement de vida o de saviesa, de mestria i de coneixement. De retop, aquesta mutació ha suposat un trastorn dels continguts formatius: s’hi arraconen tots aquells sabers que demanen una dosi de reflexió i un pòsit d’experiència, i s’hi atorga primacia als procediments. És, com encertaren a mostrar els integrants de la Teoria Crítica, un triomf de la raó instrumental (del món completament administrat). El més greu de tot, però, és que, envanits pel seu èxit —al cap i a la fi, una victòria més de la velocitat—, els especialistes ja fa temps que pretenen regir el món. Per tal de comprovar en quina mesura ho han aconseguit, només cal prestar atenció a la progressiva acceleració que està experimentant des de fa temps l’existència humana.

Viure ha esdevingut, ja, una moda efímera.

2 comentaris:

  1. No entenc què vols dir quan apuntes que la formació dels especialistes "no és tan sols una qüestió de temps, sinó segurament també d’espai, és a dir, d’estalvi en infraestructures". En qualsevol cas, avui et pots formar com a especialista amb menys de mitja dotzena d'estades mitjanament llargues a universitats de primera, on els laboratoris ben dotats, els grups de discussió i les biblioteques comme il faut centralitzen els mitjans humans i materials. L'acceleració no és altra cosa que el resultat d'una competició en la qual entren cada vegada més subjectes en lluita pel seu "biòtop" acadèmic, i la dispersió hiperespecialitzada es deriva tant de la necessitat de crear cada vegada més parcel·les a mida i més exclusives com de l'acumulació accelerada d'informació. Per tant, res de particular: és la vida industrialitzada, senyores i senyors, i els frankfurtians la criticaven des d'una comodíssima posició de professors universitaris de classe burgesa ben acomodada, "humanistes" per molt que jugaren a fer sociologia, empresonats mentalment en el seu bon goût de saló, o del que Bourdieu anomenava "fracció dominada de la classe dominant", sense contacte amb el món real. I ho van solemnitzar amb el nom altisonant i terrible de "societat administrada" (bé, en realitat la seua "societat administrada" era més que això). Entenc, però, que et deus referir al món de les "humanitats", i en aquest cas alguna cosa sí que hi ha d'això que dius. Els científics, però, practiquen l'especialització múltiple (saber molt de moltes disciplines: un físic sap matemàtiques, química i enginyeria, etc.), cosa que els "humanistes" es van pensar que descobrien durant la segona meitat del segle XX i li van donar noms cada vegada més insensats: "interdisciplinaritat", "transdisciplinaritat" i la figa la moma. Bé, era només per a dir que això de la velocitat era inevitable a mesura que s'incorporava més i més gent al món de la investigació.

    ResponSuprimeix
  2. Tot el text és un comentari de l'afirmació de Ford, que entén la formació d'especialistes (en el sentit de la divisió del treball sorgida de la implantació de la cadena de muntatge i el taylorisme) no sols com una qüestió de temps, sinó també d'estalvi en les infraestructures dedicades a la fabricació dels artefactes industrials. En qualsevol cas, les meves afirmacions no entren en conflicte amb les teves: efectivament, cada dia és més fàcil formar especialistes en qualsevol branca del coneixement, perquè la societat sorgida d'aquest model productiu es desenvolupa sota el signe de l'acceleració. Ara bé, al meu entendre això no invalida necessàriament la crítica dels frankfurtians (ni la de Max Weber), sempre i quan no l'agafem en un sentit omniabastador i no la transformem en un imperatiu moral ni l'aprofitem per donar-nos aires de superioritat, cosa que aquells sí que van fer. Pel que fa a la crítica dels especialistes que pretenen regir el món, per aquest costat sí que hi volia apuntar a les pretensions de tants actuals (pseudo)humanistes que, sense sortir de la seva miopia d'especialistes (els pedagogs en constituirien potser el paradigma), es pensen que tenen tot el dret a opinar sobre l'humà i el diví, perquè ells representen la Cultura amb majúscules, quan en realitat constitueixen la rereguarda de l'esfera del coneixement. Potser pretenia dir massa coses en massa poc espai, i el resultat de tot plegat ha estat un comentari massa confús. Però per a això estan els comentaris com aquest.

    ResponSuprimeix