NEOVALENCIANISME I PODER: EL COMBOI I LA IL·LUSIÓ HEGEMÒNICA (III)

Josep J. Conill

3. Estellés com a símptoma

Reiterar a aquestes altures que Vicent Andrés Estellés és un gran poeta fóra com voler descobrir la sopa d’all. Això no significa, com és obvi, que tota la seva producció posseeix un nivell de qualitat semblant, ja que al costat de poemes plenament reeixits hi abunden les composicions fluixes, dignes d’un plumífer mediocre. Venint d’algú que es considerava a si mateix «un treballador del vers» —encara que, d’acord amb els clixés del realisme social de l’època, potser seria més exacte qualificar-lo de poeta stakhanovista—, aquesta grafomania a penes pot sorprendre, sobretot tenint en compte l’absurda aspiració de l’Estellés madur a esdevenir el Neruda valencià. Una dèria que explica la seva dedicació a projectes de valor molt desigual com l’elefantiàsic Mural del País Valencià, inspirat en el Canto General del poeta xilè. Per no parlar de poemes concrets, com la cèlebre composició sobre el pimentó torrat que obre les seves Horacianes, subproducte epigonal de les nerudianes Odas elementales elevat pels àrbitres del mal gust literari parroquial al parnàs de l’excel·lència indiscutible.  

El gran poeta que hi havia en Estellés caldrà buscar-lo, doncs, per un altre costat. Un lector de temperament poc líric però d’intel·ligència tan esmolada com Josep Pla, demostrava a Notes de Capvesprol (1979) el seu bon olfacte crític en assenyalar que la millor part de la poesia estellesiana era periodisme en vers, una prolongació per altres mitjans de la professió de l’autor. Evidentment, no tota la seva producció memorable beu exclusivament d’aquesta font. ¿Com oblidar el tendre sarcasme d’algunes èglogues, l’erotisme prostibulari i existencialista de L’Hotel París i Hamburg, o el veïnat desimbolt i neorealista que pul·lula pels sonets en estramps d’El gran foc dels garbons? Encara que, ben mirat, cap d’aquestes facetes no desmenteix tampoc l’observació de Pla, ans confirmen la irreductible vocació estellesiana de cronista de la comèdia humana a través d’una diversitat proteica de formats lírics, que troben el seu punt dolç en aquelles composicions centrades en  la crònica, el catàleg o l’inventari, no sempre clement, de les desgràcies i les alegries quotidianes de la gent del carrer. Trobem en el millor Estellés una vena de redactor de successos, capaç de posar-se en la pell dels protagonistes de les històries que —començant per la pròpia peripècia vital— forneixen la matèria primera dels seus versos. Així es pot constatar, sense anar més lluny, en les set seccions centrals del Llibre de meravelles o en certes composicions narratives com «Coral romput» o «A mi acosta un dictat», en les quals el lector es veu aclaparat pel seu vers torrencial, imbuït de la voluntat totalitzadora de donar testimoni, amb mirada perplexa i desenganyada alhora, del món sòrdid que l’envolta.

Es tracta de coses ben sabudes, encara que reiterar-les potser no és un exercici gratuït, perquè des de fa alguns anys, per motius del tot aliens a la qualitat de la seva obra, la figura del poeta de Burjassot ha esdevingut un dels tòtems sagrats del valencianisme polític. Val a dir que estem parlant d’una instrumentalització ideològica que amenaça de desvirtuar-ne greument la valoració global, en concedir una notorietat desmesurada a composicions que es troben molt lluny de representar el bo i millor del frondós llegat estellesià. El fenomen no té res d’innocent, perquè s’ha produït en paral·lel a la relegació de la figura de Fuster com a pare de la pàtria en l’imaginari de les noves generacions valencianistes. Tampoc no és casual el fet que aquesta relegació hagi coincidit en el temps amb la renúncia del Bloc Nacionalista Valencià (ara integrat en Compromís) a les tesis fusterianes, en favor d’una visió més «emotiva» i tradicional del país. Al cap i a la fi, el catalanisme de l’autor de Nosaltres els valencians no deixa de ser una ideologia «freda» i poc cantabile, fonamentada en un discurs il·lustrat que interpel·la el sentit crític dels lectors i malda per l’assoliment d’una consciència nacional construïda a partir de premisses intel·lectuals obertes a la discussió lliure i racional, dos requisits que en la societat valenciana destaquen per la seva absència. En canvi, la transformació de la poesia d’Estellés en un arsenal de consignes a l’abast de l’actual propaganda valencianista ens subministra valuosos indicis sobre la substitució del fusterianisme per un discurs populista que pretén concitar l'adhesió al voltant de factors d’identitat aparent, capaços d’assegurar-li la implantació al llarg del territori. Es tracta, això és, de cohesionar els valencians com a poble, i és per aquest costat que l’obra del poeta de Burjassot presta valuosos serveis a la doctrina neoregionalista de Compromís, tot i que també podria provocar greus malentesos —i si no ho ha fet ja, cal atribuir-ho a la mancança de reflexos de la nostra dreta analfabeta.

No tenim manera de saber què hauria pensat el mateix autor de l’ús propagandístic que es fa d’una part de la seva poesia, tot i que em decanto a creure —i em puc equivocar, com és obvi— que no li desplauria. Al contrari, segurament la seva vanitat s’hauria vist afalagada per la proliferació dels Sopars Estellés i la transformació en consignes d’alguns dels seus versos més comprometedors, que els assistents a aquests i altres saraus reciten any rere any amb beata complaença. En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que no se li pot imputar cap responsabilitat sobre aquest ús «fraudulent», atès que els únics responsables en són aquells que apel·len als seus versos com a font d’autoritat. Al cap i a la fi, un poeta, per molt dotat que estigui, no té per què ser també un ideòleg lúcid, i l’autor del Llibre de meravelles mai no va destacar per la seva habilitat en el maneig d’idees, tal com demostren els seus escrits en prosa i sobretot certs articles tèrbols que va publicar durant el franquisme. Qui li’n faria retret, tanmateix, tenint en compte la brutalitat i la duració de la dictadura, així com la seva condició de redactor en cap d'un diari tan vomitiu com Las Provincias?

Però ací no vull parlar d’aquests papers circumstancials, sinó d’un grapat de poemes escrits a consciència, sobre la intenció última dels quals caben pocs dubtes. Em refereixo a la part més declaradament «social» o «popular» de la seva poesia, destinada a la divulgació majoritària a través de la reproducció massiva o el míting. Que jo sàpiga, ningú no ha assenyalat la significativa paradoxa que Estellés va ser un gran poeta de la multitud, però un deplorable cantor del poble. Aquesta oposició categorial no és pas arbitrària, sinó que la distinció entre poble i multitud procedeix de la controvèrsia política i filosòfica del segle XVII, que es troba en els orígens de la democràcia moderna, i es pot rastrejar ja en les obres de Hobbes i Spinoza. Segons aquest últim pensador, la multitud —en col·loquial, la «gent»— presenta la forma d’una pluralitat que no es dissol en l’escena pública ni arriba a convergir en cap moment en una única voluntat. Com remarca Xavier Antich, «el concepte de multitud (que no té res a veure amb el de massa, un concepte aquest fonamentalment totalitari) [...], institueix un subjecte polític que neix de l’afirmació lliure de moltes subjectivitats operant juntes», i es caracteritza per l’obertura i la coexistència en el seu interior d’una pluralitat de voluntats, sovint subjecta a comportaments contradictoris, que oscil·len, en últim terme, entre la servitud i la revolta. La multitud spinoziana, doncs, encarna un «subjecte» radicalment irreductible a la noció hobbesiana del Leviathan, concebuda com l'emergència, a partir d'un contracte social previ, d’un poder únic i absolut, fonamentat en la renúncia de les persones als seus drets i la cessió d’aquests al monarca, que, d’ençà d’aleshores, instaura un domini no revocable pels súbdits, tot i que subjecte a l'assegurament de les finalitats per a les quals havia estat instituït. I és que, segons l’autor del Tractatus theologico-politicus, la societat ―qualsevol societat― enclou un pluralisme identitari impossible de subsumir pel poder polític, perquè «els individus [...] no es distribueixen en nacions sinó per la diversitat de llengües, de lleis i de costums practicats; i només d’aquests, és a dir, de les lleis i els costums, pot derivar-se que cada nació tingui un tarannà especial, una situació particular i, al capdavall, uns prejudicis propis.» Per contra, d’acord amb la concepció de Hobbes, el poble s’erigeix en aquella mena de síntesi política uniforme susceptible de legitimar amb la seva existència el contracte social, perquè encarna la mena de voluntat única destinada a la bestreta a ser representada per l’Estat, el Partit o qualsevol altra instància de poder, en mans de la qual diposita amb docilitat la clau del seu destí.

Sens dubte, el Llibre de meravelles és l’obra on millor es pot apreciar aquest contrast. La part central del llibre, un dels cims indiscutibles de la poesia d’Estellés, representa un autèntic monument al seu talent per a transformar en gran poesia les misèries, urgències i anhels de l’existència quotidiana de la gent, inclosa la del mateix poeta com a persona de carn i ossos, que viu una intensa història d’amor enmig de la València miserable de postguerra, devastada per les conseqüències de la contesa civil i la repressió brutal orquestrada pels vencedors. Per contra, l’última part del llibre «Propietats de la pena», s'erigeix en una de les mostres més penoses de la inèpcia ideològica de l’autor, posseït per «un desig de pàtria» que transcendeix la mera passió sexual i cerca fonament en la creació d’una família, la institució social bàsica. Fins ací la cosa no tindria major repercussió, atès que cadascú, si més no en teoria, és lliure de forjar el seu projecte vital, però en el poema següent concreta aquest desig en la voluntat ―ben poc humil, per cert, tenint en compte que a la primera part del llibre, «Teoria i pràctica de la flor natural», no cessa de proclamar-se «un entre tants»― d’assumir la veu d’un poble i romandre despert per tots enmig la nit obscura de la història. En primera instància, el lector es troba temptat de pensar que la imatge remet als coneguts versos de regust homèric («Com el cabdill que amb peu alat / va passant entremig de sa gent adormida») amb què s’obre el poema 35 del Primer llibre d’estances (1919) de Carles Riba. Això no obstant, un cop llegim el poema sencer i parem esment a la ideologia que destil·la, ens assalta ben aviat la sospita que, més enllà d’aquesta puntual referència literària, la imatge del cabdill desvetllat pel destí del seu poble, evocada pel poeta de Burjassot, constitueix només el reciclatge barroer d’un dels llocs comuns de la propaganda de la dictadura, que es complaïa a evocar el Caudillo com el «centinela de Occidente», a imatge i semblança de la figura de Mussolini, que deixava tota la nit oberta la llum del seu despatx del Palazzo Venezia per fer veure que hi treballava, mentre se n’anava tranquil·lament al llit.

En aquest sentit, deixeu-me remarcar-ho, l’anonimat que propugna Estellés als seus versos té poc a veure amb la pretensió d’un escriptor com el suís Robert Walser, que volia «viure entre la gent i desaparèixer-hi» i, en conseqüència, va transformar la seva vida i la seva escriptura en un laboriós exercici de modèstia. Per contra, l’anonimat enaltit pel nostre poeta no és altra cosa que el trampolí discursiu que li permet encarnar en la seva persona la veu del poble, per proclamar, amb contundència digna de millor causa, que «Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble.» I aquesta necessitat íntima de fondre’s amb el poble, d’esdevenir la veu del poble, va representar una de les seves obsessions més recurrents. Simptomàticament, en una de les proses d’El forn del sol (1986) es permet un comentari a propòsit de Carles Salvador que posa al descobert el seu tarannà íntim, molt més que no el de l’autor de Vermell en to major, en assenyalar la necessitat d'aquest de «sentir-se “de poble” [...]. No home “del” poble: home “de” poble.» Ben mirat, l’anhel salvadorià constituïa una aposta vital bastant més honesta i digna que la megalomania, disfressada d'afectada humilitat, subjacent al designi de l’autor del Llibre de meravelles de transformar-se en una mena d'oracle popular.

El que el pobre Estellés ignorava (o potser no?) és que amb la poetització d’aquests tòpics no feia altra cosa que repetir com un lloro alguns dels llocs comuns més repugnants del feixisme, perquè aquesta voluntat de diluir-se en la massa per encarnar personalment el destí del poble reflecteix al peu de la lletra els pitjors deliris de la versió nacionalsocialista del Volksgeist. Victor Klemperer, al seu estudi clàssic LTI. Apunts d’un filòleg (1947), comentava amb justificada indignació una consigna propagandística adreçada als alemanys, segons la qual: «Tu no ets res, el teu poble ho és tot». Al cap d’uns anys, el nazi való Leon Degrelle, ―sentenciat en rebel·lia a la pena capital a Bèlgica i protegit fins a la mort pel règim de Franco― insistia en aquesta mateixa idea, expressada en uns termes molt semblants, dins el seu llibre Almas ardiendo (1954): «El hombre pertenece a un pueblo, a su tierra, a su pasado. [...] No somos más que una unidad con los demàs hombres de nuestra patria.» Els exemples podrien multiplicar-se fàcilment, però no hi aportarien res de nou. En qualsevol cas, no cal ser cap prodigi de sagacitat per copsar que l'objectiu últim perseguit per aquesta mena consignes consisteix a anul·lar l’especificitat personal de la gent, per tal d'afavorir la uniformitat de la massa constituïda en poble. I això passa, com remarcava Klemperer, per la renúncia voluntària a la pròpia individualitat, de manera que a partir d’aleshores «mai no estaràs amb tu mateix, mai només amb els teus, estaràs sempre davant del teu poble», sempre sotmès a la voluntat carismàtica dels líders que encarnen un Volksgeist representat sovint com una prossecució per altres mitjans de motius poètics. Per dir-ho amb paraules del mateix Estelles: «t’has d’anar oblidant de tu, / has de ser cadascun dels teus / i fer teua la seua pena / i fer teua la seua fúria, / i així seràs íntegrament / als ulls de Déu i als ulls dels hòmens / i seràs poble per a sempre.»

En relació amb la responsabilitat dels poetes tocant a l’exacerbació de les passions nacionals, Slavoj Žižek s’ha referit a l'existència en alguns pobles d'una mena de complex poèticomilitar. Evidentment, aquest no és el cas del valencianisme, una ideologia eminentment poruga i privada gairebé del tot de mitjans coercitius, encara que això no significa que els ingredients del nacionalisme com a religió política no apareguin desenvolupats als versos que analitzem. Tenint en compte que un col·lectiu humà, una multitud, no pot configurar-se com a poble sense sentir-se alhora escollida per algun Déu, perquè el poble és la presa de consciència política de la multitud sota la modalitat de teofania, com a cirereta del pastís ja només hi calia afegir la sanció divina. I Estellés ho sabia i ho va formular amb claredat meridiana en els terribles versos admonitoris d’un altre poema de la mateixa secció, que la parròquia valencianista ―incòmoda, sens dubte― passa massa sovint per alt: «Déu existirà sobretot; / i l’existència de Déu / la reconeixeràs en tot, / i en tot el beneiràs / i ho faràs tot en el nom d’Ell, / lliuradament, en silenci, / sense esperar cap recompensa, / car la recompensa la tens: / Déu està entre les teues coses, / Déu està entre totes les coses, / com el sentiment de la pàtria, / sentiment de comunitat.» Resulta obvi que aquesta concepció del poble com a instrument polític de la providència oblitera del tot l'existència  de la conflictivitat interna, tant se val si es tracta de contradiccions ètniques, de classe, de gènere, etc., característiques de qualsevol societat no determinada per un imperatiu autoritari de consens. De fet, en el marc d'un discurs com aquest no es concep major blasfèmia que les reivindicacions de caràcter exclusivista o sectorial, que es resisteixin a deixar-se subsumir dins el magma aclaparador de la voluntat nacional. Es tracta, al capdavall, de manifestar-se «Tots a una veu» ―per dir-ho amb la marca creada per l'actual govern de la Generalitat Valenciana―, que és com dir «amb una sola veu», expressada per boca dels líders corresponents.

No paga la pena d'esplaiar-se més sobre l’assumpte. Els fragments adduïts il·lustren amb  irrefutable contundència el solatge de comunitarisme filofeixista present en certes parts de l’obra del màxim poeta valencià contemporani, precisament ―i el detall no és pas banal― aquelles que han obtingut major divulgació al llarg dels últims anys. Com és obvi, això ni  afegeix ni trau rellevància literària a la seva poesia; simplement ens alerta que cal anar amb enorme prudència a l’hora d’explotar-la com a combustible ideològic amb finalitats populistes, tal com fa el neovalencianisme del comboi, perquè hom corre el risc de manipular de manera irresponsable una mercaderia caducada i potencialment explosiva. El millor que es pot fer, doncs, és deixar de grapejar matusserament la poesia estellesiana. La concepció del valencianisme com a projecte de futur il·lustrat i cívic per al País Valencià, amb aspiracions a l’hegemonia política, és del tot incompatible amb l’exhibició d’aquest messianisme de fireta, que no hauria de produir-se sense crítica. De fet, la construcció d’una societat digna de tal nom té poca cosa a veure amb el missatge que es desprèn dels textos examinats i reclama una dosi altíssima d’audàcia i lucidesa, no la submissió acrítica d’un ramat de somnàmbuls abduïts per consignes imbècils.

4. Coda

He començat aquest paper amb una citació de Karl Kraus; el tancaré amb una altra del teòleg medieval Hug de Sant Víctor, que completa el sentit de l’afirmació de Kraus i la dota d’un abast més general: «L'home que troba que la seva pàtria és dolça no és més que un tendre principiant; aquell per qui cada terra és com la seva pròpia ja és fort; però tan sols assoleix la plenitud aquell per qui el món sencer és com un país estranger.» Al capdavall, aquesta (i no cap altra) és la lliçó que aprèn aquell que gosa pensar pel seu compte, sense cap mena d’hipoteques ni reverències. No es tracta, deixeu-me remarcar-ho, d'una lliçó agradosa, sinó més aviat d’un escarment, però en tot cas és la mateixa experiència  de lucidesa i llibertat que van aprendre en pròpia carn, cadascú a la seva manera, gent tan diversa com Erich Auerbach, Paul Celan o Joan Fuster. La lliçó que han hagut d'aprendre tard o d’hora tots aquells que s’arrisquen a prendre la paraula allà on la casa de l'ésser s'ha fet miques, per dir-ho amb una contundent expressió d'Alejandra Pizarnik.

NEOVALENCIANISME I PODER: EL COMBOI I LA IL·LUSIÓ HEGEMÒNICA (II)

Josep J. Conill

2. Fuster als inferns: la traïció als intel·lectuals

Com és sabut, enguany es commemoren els vint-i-cinc anys de la mort de Joan Fuster. Per principi sóc al·lèrgic a qualsevol manifestació «reparadora» de necrofília, d’aquelles que nodreixen una part substancial de la nostra política cultural i soterren definitivament l’homenatjat amb l’excusa de l’homenatge, mentre preserven la virginitat ideològica dels que el promouen. Sostinc, per contra, que l’única actitud digna tocant a la memòria d’un intel·lectual que va convertir en vocació irrenunciable l’exercici públic del pensament crític consisteix a transmetre el seu llegat a les noves generacions, sense fariseismes ni beateries, però també sense anatemes ni distorsions interessades, perquè hi esdevingui ferment de futur.

Transcorregut un quart de segle de la seva mort, és obvi que aquest no ha estat el cas de Joan Fuster. L’actual «Comunitat Valenciana» es troba molt lluny de sentir-se interpel·lada per les seves propostes cíviques, per molt que el president Ximo Puig, amb motiu de la inauguració del nou Museu Joan Fuster, proclami frívolament que encapçala un govern que «se sent fusterià», igual com podria haver dit que presideix un govern que se sent faller. Però no pretenc enjudiciar ací les adhesions personals de ningú, ans posar en relleu l’embrutiment constitutiu que revela la recepció proporcionada per la nostra societat a l’obra del Diderot de Sueca, que en la pràctica dels soi disant «nacionalistes» se substancia en una l’obliteració del seu pensament i la transformació de la seva figura en un innocu tòtem paternalista, susceptible de legitimar les ocurrències més peregrines de la política del comboi. Per a mostra un botó: en declaracions del 9 d’abril de l’any passat al diari Levante, l’alcaldessa de Sueca, Raquel Tamarit, explicava amb total serietat que Fuster «Estaría contento por el nivel de normalidad con el que ahora se vive todo aquello que estaba rodeado de conflicto en su tiempo. También estaría satisfecho de haberse equivocado en su máxima de que “el País Valencià serà d’esquerres o no serà”, al ver cómo hasta los empresarios se han unido en reivindicaciones como las del corredor mediterráneo o la financiación». Fi de l’acudit. 

Val a dir que no estem parlant d’una mera qüestió de recepció literària, perquè, explícitament o tàcita, les posicions de Fuster sobre la qüestió nacional han esdevingut la pedra de toc per avaluar l’abast emancipador dels projectes polítics enfrontats que es disputen el favor dels valencians. Com a conseqüència d’aquesta posició axial, situada permanentment en l’ull de l’huracà polèmic i objecte constant de controvèrsia, l’examen de la sort experimentada per l’obra fusteriana ens permet abordar des d’una perspectiva privilegiada les relacions hostils que la nostra societat manté amb aquells que aspiren a pensar-la sense renunciar a la independència de criteri. No debades la reflexió sobre la independència de l'intel·lectual constitueix un dels temes cabdals de Fuster, que, al llarg de la seva trajectòria pública, no va renunciar mai a la condició de franctirador incòmode, per bé que en els seus últims anys es va deixar ensarronar pel simulacre de «normalització lingüística» orquestrat pel PSPV de Lerma i Císcar al voltant de l’aprovació de la LUEV. Això no ha impedit, però, que el ressò de la seva obra s'hagi vist distorsionat tant per les adhesions incondicionals ―que també n’hi ha hagut― com per la bàrbara acollida que, d'ençà de la seva aparició, li han dispensat les forces vives, fins al punt que la seva figura constitueix el paradigma del rabiós refús que entre nosaltres suscita l'exercici del  pensament heterodox, més encara si s’expressa en català.

Dit sense embuts: al contrari del que proclama histèricament la dreta local i esquiva la pseudoesquerra vergonyant en el poder, la qüestió no és que Fuster i els seus deixebles traïren els valencians, sinó que són aquests, demagògicament manipulats pels seus governants, els que des de fa més de mig segle es lliuren a la persecució sistemàtica de tot aquell que pretén abordar la deriva històrica d’un país que s'assembla massa a un pollastre amb el cap tallat. Val a dir que l'acarnissament amb la figura de l'autor de Nosaltres els valencians no ha estat pas casual, atès que es tracta del primer intel·lectual valencià modern. Estem parlant d'algú que, en condicions duríssimes ―de Sueca estant, immers en la caverna del franquisme i el postfranquisme―, es va proveir d'un bagatge de lectures i coneixements d'abast enciclopèdic, que va bolcar en una obra d'un altíssim valor literari i cívic. Una obra que mai no es va desentendre de l’observació lúcida de la realitat valenciana, terreny en el qual esdevingué un clar precedent de la introducció a casa nostra de les ciències socials, el cultiu de les quals encetaren molt poc després els Aracil, Cucó, Marqués, Mira, Ninyoles e tutti quanti.

Lluny de suposar cap anècdota, la recepció parroquial dels escrits de Fuster resulta força eloqüent sobre el grau d’aculturació i de repressió ideològica que es troben en el substrat de la societat valenciana contemporània. En aquest sentit, caldria considerar amb tota serietat l’existència d’un affaire Fuster, encara pendent de resolució i paral·lel en molts aspectes a l’affaire Dreyfus o a l’affaire Verdaguer, que sotraguejaren respectivament la França i la Catalunya de finals del segle XIX i començaments del XX. Més enllà de les seves particularitats, els tres casos van desencadenar la divisió en dues faccions de les societats respectives, polaritzades al voltant d'un càrrec d’alta traïció, d'aquells que es castiguen usualment amb la pena de mort. No debades, la transformació d'una figura pública en boc expiatori, sotmès a linxament, sol constituir l'assaig general d'una massacre posterior, perpetrada sobre el col·lectiu emblemàticament encarnat per la víctima. L’affaire Dreyfus no requereix ulterior comentari; Hannah Arendt ja es va encarregar de contextualitzar-lo dins la seva genealogia del totalitarisme antisemita. Més difícils de precisar són les conseqüències del cas Verdaguer pel que fa a l'increment de la rancúnia covada per les classes populars catalanes envers l’església i la burgesia, palesa durant els tràgics excessos anticlericals de la Setmana Tràgica i els primers mesos de la Guerra Civil. Finalment, pel que fa a l’estigmatització de Fuster i les seves idees, potser no disposem encara de la perspectiva històrica adequada per a traure’n conclusions definitives, però, sense cap mena de dubte, va constituir la coartada ideològica dels instigadors d’aquell prolongat episodi de violència feixista que designem eufemísticament com la «Batalla de València», les conseqüències de la qual encara perduren.

Tant és així que la situació del País Valencià actual, transvestit en «Comunitat», no s'explicaria sense el basso continuo de la demagògia i l’odi sembrats per la dreta local en una societat radicalment embrutida per les baixes passions. Algú m’objectarà potser que a casa nostra no hi ha hagut cap massacre, però la història encara prossegueix i els representants més conspicus d'aquesta mateixa dreta no es mosseguen gens la llengua a l'hora d'acusar farisaicament de la substitució lingüística els mateixos professors de valencià o d'incitar el populatxo a rematar-los, tot això per no parlar de presumptes «xantatges lingüístics» o de la brillant ocurrència de carregar els «mals valencians» ―llegiu-hi els dissidents― en camions i deportar-los a Catalunya. Venint de qui vénen, aquesta mena de declaracions no poden ser considerades inofensives, per molt que la justícia espanyola s'entesti a legitimar-les amb la seva inoperància còmplice. Mentrestant, del que no hi ha dubte és que, davant la passivitat culpable de tants presumptes «progressistes» ―que, a l’hora de la veritat, no dubten a aplaudir la labor d’organitzacions d’extrema dreta com Societat Civil Catalana en nom de la unitat de l’única pàtria que reconeixen com a pròpia―, l’etnocidi dels valencians com a poble es troba en vies d’acompliment, i la transformació del valencianisme en un moviment cívic emancipador, capaç de traure la nostra comunitat lingüística de la marginació, és encara un assumpte pendent.

Coincidències a banda, tampoc no es pot passar per alt l’existència de diferències reveladores entre els casos adduïts. La sort de Dreyfus es va ventilar als tribunals, el parlament i els diaris i, mal que bé, al final li fou restituïda la reputació personal, encara que l'antisemitisme no hi deixà de créixer. El cas Verdaguer és bastant més ambigu, perquè la batussa entre partidaris i detractors del poeta va tenir lloc a la premsa i en el si de l’església. El linxament de Fuster, per contra, s’ha prolongat de manera impune durant dècades, amb la col·laboració de la major part dels àmbits de la societat valenciana, des de la premsa a les cofurnes polítiques i culturals, sense oblidar el món faller o certes entitats financeres. De fet, la pervivència de l'statu quo heretat del franquisme és tan aclaparadora que a penes hi ha hagut cap força política o institució social ―tret potser de la Universitat de València i d’ACPV― que hagi actuat amb una mínima eficàcia de contrapès. Però el més greu de tot és que, a banda de traduir-se en la seva mort civil, l'estigmatització de Fuster es va fer extensiva als petits nuclis intel·lectuals que aleshores encetaven l’anàlisi crítica de la societat valenciana, indissociable de la presa de consciència del procés d’aculturació viscut pel país. Va ser, doncs, la legitimitat mateixa d’aquesta empresa intel·lectual la que es va veure qüestionada de soca-rel, sense que d’aleshores ençà s’hi hagin produït canvis substancials. La campechanía dels nostres cacics, encarnació salaç del provincianisme, la sacralització de les falles (i altres festes pretesament «populars», com els bous de carrer), l’embadaliment de les masses amb el pa i circ dels «grans esdeveniments» o el menyspreu rampant de la intel·ligència, amb la correlativa fuga de cervells, sobretot en direcció a Catalunya, constitueixen seqüeles funestes que la societat valenciana arrossega moltes dècades després de la infame sentència pronunciada contra Fuster i aquells que decidiren imitar-ne l'exemple.

Fa massa temps que la nostra vida comunitària es produeix sota el signe de la demagògia, entesa com la inoculació entre el poble d’una causa antipopular, que ha trobat el seu boc expiatori en els intel·lectuals preocupats pel redreçament nacional i moral dels valencians. Rafael L. Ninyoles va assenyalar a Madre España (1979) que l'imaginari espanyol ha projectat sobre els catalans els trets que la fòbia antisemita atribueix als jueus. Però, malgrat tot, els catalans encara constitueixen una societat capaç de fer front a les escomeses assimilacionistes i a les campanyes difamatòries, ben al contrari del que ocorre entre la intel·lectualitat valenciana, que du a terme la seva labor crítica a cor obert, com qui diu, subjecta a la iracúndia verbal i física del veïnat. Lluny de ser exagerada, aquesta observació es veu avalada per la propagació ―i el fenomen no és nou― en el nostre petit món cultural d’aquella variant de la síndrome d’Estocolm consistent a perdre el cul per alguna prebenda ben retribuïda, a canvi del silenci o la submissió. De fet, l’estratègia patrocinada pels actuals promotors del comboi sembla ser la vaselina ideològica ara en voga destinada a ampliar les mires dels nostres «intel·lectuals», de manera que puguin abraçar sense remordiments el col·laboracionisme més abjecte.

En el context d’aquesta interminable conjura de necis, es comprèn que el Fuster madur es deixés vèncer pel cansament, motivat per la persecució dels huns, però també per l’actitud d’aquells altres que l’elevaren a la condició d’oracle infal·lible, que els havia de guiar cap a la terra promesa. La Transició va frustrar d’una manera cruel i prepotent qualsevol expectativa de canvi real i, com sol ocórrer, molt aviat alguns dels que l’aprofetaven començaren a demanar comptes per l’incompliment de les profecies que ells mateixos li havien atribuït. S’explica, doncs, que en els seus últims anys es refugiés en l’estudi de la literatura, en els assaigs i aforismes que l’haurien d’haver convertit ja fa temps en un clàssic a imitar per les noves generacions si aquest país no fos tan bèstia i analfabet.

Conten que Paul Celan, el gran poeta d’origen jueu romanès, detestava íntimament l’alemany, la seva llengua familiar, en què va escriure la seva obra, perquè era alhora la llengua dels botxins del seu poble. El nostre cas, i la figura de Fuster en constitueix una il·lustració emblemàtica, és tot just l’invers: escrivim en la llengua que una part important de la «nostra» gent denigren o patrimonialitzen, però, per damunt de tot, en la llengua que abandonen amb la mateixa pressa que les rates escapen d'un vaixell naufragat. I aquesta fidelitat ens la fan pagar un dia sí i l'altre també amb el seu menyspreu, si més no. Potser per això, em dic molt sovint, exercir el pensament crític en català entre valencians constitueix també una manera ben peculiar de sentir-te tractat com un jueu.

NEOVALENCIANISME I PODER: EL COMBOI I LA IL·LUSIÓ HEGEMÒNICA (I)

Josep J. Conill

                                                                                                                       

0. Nota introductòria[1]

El sociòleg Peter Berger apunta al seu llibre La rialla que salva que Karl Kraus caracteritzava les seves complicades relacions amb els jueus amb l’observació que «estava disposat a fer amb ells el viatge pel desert, però no a ballar entorn del vedell d’or.» Deu ser que a l’autor d’aquestes línies li ocorre una cosa semblant, perquè es va fer un tip de criticar durant anys i panys el genocidi lingüístic perpetrat al País Valencià pels successius governs espanyols, sempre amb la complicitat de les administracions autonòmiques de torn, però ha bastat la publicació d’alguns articles a La Veu del PV i El Temps sobre les inconseqüències i les genuflexions en matèria de política lingüística del Govern del Botànic per convertir-lo en persona non grata, a la qual se li tanquen les portes dels mitjans de comunicació escrits.

Mentiria si digués que esperava una reacció diferent, ja que creure el contrari hauria demostrat una alarmant falta de lucidesa per part meva. En tot cas, no hi ha dubte que aquesta condemna a l’ostracisme m’allunya (definitivament?) dels circuits establerts de difusió pública de l’opinió i només em deixa com a alternativa el silenci o el recurs a plataformes d’expressió més o menys marginals com els blogs i les xarxes socials. D’entrada, ja puc avisar que el silenci no em sembla una opció acceptable: «No he de callar», doncs, «por más que con el dedo [...] silencio avises o amenaces miedo», per dir-ho amb uns formidables versos de Quevedo, perquè això equivaldria a acatar els designis dels censors dels meus escrits. No em resigno tampoc a escriure per al silenci, opció que pot ser raonable quan es tracta de poesia o fins i tot de narrativa, però que en el cas de la crítica cultural i política sembla completament fora de lloc, atès que aquesta mena de papers només adquireixen sentit cabal  en un context factual i discursiu molt concret, amb el qual mantenen una relació polèmica. Es tracta, en altres mots, d’escrits de combat, que —ni que sigui des de la posició per força modesta i marginal del franctirador— aspiren a intervenir en el curs dels esdeveniments i a denunciar el naufragi d’un projecte de país.

Fa anys, Guillem Calaforra va descriure amb encert la situació dels «catalanistes» valencians ―que és com dir la dels quatre fusterians conseqüents que encara queden― en termes de doble minorització, en tant que víctimes alhora de la marginació experimentada per la minoria valencianista i de la pressió lingüística i política exercida pel valencianisme «oficial».  Durant dècades, aquesta fractura interna va romandre més o menys dissimulada, gràcies a l’escassa capacitat coercitiva d’aquest valencianisme «oficial» i a la necessitat de consensos bàsics, susceptibles d’articular la resistència de la minoria lleial enfront d’unes polítiques lingüístiques públiques absolutament hostils al català. Aquesta situació, però, ha experimentat un canvi important amb l’arribada al govern de la Generalitat Valenciana del bipartit format pel PSPV(PSOE) i Compromís, una coalició entre els integrants de la qual figura el Bloc Nacionalista Valencià, amb tot el que això comporta en relació a l’accés del valencianisme, ni que sigui de manera parcial i mediatitzada, a quotes de poder inimaginables fa uns anys. Entre les conseqüències més evidents d’aquest canvi es troba la modificació radical dels sobreentesos sobre els quals recolzava des de feia dècades l’exercici de la dissidència respecte del poder autonòmic. Transcorreguts dos anys i escaig d’ençà de la presa de possessió del nou govern, no es pot dir que s’hagi registrat cap avanç sociolingüístic important, tret potser del reajustament del sistema de censures imperant entre l’esquerra valencianista. Michel Foucault en va parlar a L’ordre du discurs (1971), on distingia entre el tabú de l’objecte, el ritual de la circumstància i el dret privilegiat o exclusiu del parlant a dir una cosa. En un àmbit tan reduït com el de la cultura en català al País Valencià, el control d’aquests mecanismes, a través de la política de subvencions als escassos mitjans de comunicació existents en la nostra llengua, resulta una tasca d’allò més senzill i garanteix una lleialtat a tota prova.

Mentrestant, fa temps que prospera la galleguització del nostre conflicte lingüístic engegada pel PP i el PSPV amb la complicitat de bona part dels soi disant nacionalistes valencians. Estic parlant d’un procés accelerat de substitució lingüística que, amb l’excusa de la recerca d’un model lingüístic genuí, capaç de suscitar la complicitat dels parlants, emmascara pomposament la submissió de les institucions autonòmiques als vetos emanats de la política lingüística estatal, que no tolera en el seu territori l’existència de cap llengua que no es vegi reduïda a la trista condició de patois regional. Sens dubte, aquest procés, que es remunta si més no als primers anys de la Transició, ha obtingut la seva consagració definitiva gràcies a la creació el 1998 de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), les pràctiques codificadores de la qual obeeixen a consideracions de caràcter eminentment populista i dialectal, susceptibles de ser manipulades al seu antull pels executius valencians interessats a promoure polítiques de balcanització lingüística. Estem parlant d’una institució idiomàticament extractiva que, des del primer dia, s’ha dedicat a rendibilitzar en benefici propi l’existència de la identitat lingüística valenciana per mitjà de mecanismes socials disfuncionants que han repercutit en la transformació del model de codificació mixta adoptat pel català. En aquest model, els trets propis de la tendència unitarista —basada en el català central, la varietat geogràfica més cultivada literàriament a l’època moderna i amb una demografia més puixant— convivien en harmonia amb característiques de la tendència composicional, que integra elements procedents d’altres varietats geogràfiques —com en el cas de l’ortografia, que pren com a norma la pronúncia del català nord-occidental i el valencià—, i de l’autònoma, palesos en el fet d’admetre com a correctes variants procedents de diversos dialectes, sobretot pel que fa a la conjugació verbal i al lèxic. Tot això no impedia, però, que el model de codificació del català fos netament monocèntric, és a dir, dotat d’una única institució legitimada per promulgar-ne les normes (l’Institut d’Estudis Catalans). És precisament aquest model el que l’AVL impugna de manera radical, mitjançant la seva substitució per una codificació que es presenta com a (retòricament) convergent amb les altres varietats de la llengua, tot i que resulta ser (efectivament) policèntrica, perquè la varietat institucionalment legitimada, en comptes d’emanar dels acords d’una sola instància acadèmica, representativa de la totalitat del domini lingüístic, d’ara endavant serà producte, en el millor dels casos, d’una envitricollada negociació entre instàncies acadèmiques diverses, amb la seva jurisdicció autonòmicament circumscrita.

En aquestes circumstàncies, acatar l’statu quo equivaldria a captenir-se de la mateixa manera que la colla de plumífers servils i curts de gambals que, tot fent de la necessitat virtut, contribueixen a mantenir en peu la ficció d'una cultura i una llengua en vies de «normalització». En altres paraules: equivaldria a respondre a la doble minorització que patim amb un triple confinament: (1) el de la desconnexió amb la resta del món, tal com ens ve imposada per la nostra condició marginal en el context d'un ordre lingüístic internacional monopolitzat per les llengües nacionals; (2) l'emanat del pànic al conflicte lingüístic, palès en l’acatament de la condició subalterna que l’Estat espanyol atorga al català; i, finalment, (3) aquell que deriva del costum inveterat d'obediència a les consignes dels «amos» del gueto en què ens movem. En una mesura o l’altra, les pàgines que llegireu a continuació desafien aquestes restriccions i s’arrisquen a pensar a la intempèrie, sense cap mena de cobertura o de coartada, atès que l'únic camí cap a la lucidesa implica despertar del malson dogmàtic i estupefaent en què s'ha convertit el neovalencianisme oficial. Un neovalencianisme que enarbora el «comboi» com a consigna destinada a camuflar la seva absoluta vacuïtat ideològica, mentre es forja il·lusions al voltant de la pretesa hegemonia de Compromís, la seva formació emblemàtica, transformada per l'art de l'encantament de la seva principal eminència grisa en «Compromís Centauri», que és com dir en l'estrella central del sistema polític valencià.

1. El «comboi», compromís popular o estafa ideològica?

La coexistència social de projectes polítics rivals no deixa de reflectir-se en el llenguatge, així com en els intents d’apropiar-se’l de les ideologies en competència. Aquesta baralla discursiva resulta especialment acalorada al voltant de les paraules-força, és a dir, d’aquelles que concentren en el seu significat controvertit tota la virulència de la lluita per l’hegemonia. El monopoli sobre la definició de les seves paraules-força resulta tan determinant per a una ideologia com l'encert a l'hora de triar-les, atès que la indefinició només contribueix a propiciar-ne la «flotació» o la distorsió a mans de l’adversari. 

La reflexió anterior resulta del tot oportuna en un temps en què l’actuació política de Compromís invoca el «comboi» com a noció legitimadora, sintetitzada en els laboratoris de la Fundació Nexe pel politòleg Amadeu Mezquida, autor d'El valencianisme enfront d’Espanya (2015). Val a dir que es tracta d’una noció banal i inepta, si més no per tres motius. En primer lloc, perquè recorre a un vocable emprat amb un sentit particularista, desconegut en la major part del domini lingüístic i poc usat per les joves generacions de catalanoparlants. (No tinc res en contra de la recuperació del lèxic en perill de desaparició, però el terreny ideològic no sembla el més adequat per a aquesta mena de maniobres, que delaten l’inconscient castís d'aquell que «pretende hacer algo por la mera renuncia a la cultura universal», com diria Antonio Machado). En segon lloc, el significat del terme ―definit pel Diccionari Normatiu Valencià de l’AVL com «Activitat festiva, diversió col·lectiva» i «Entusiasme, il·lusió»― és tan imprecís que  manca d’operativitat en l'àmbit de la contesa política. Finalment, el mot es troba massa llastat per les seves accepcions principals, que, per a més inri, coincideixen amb les del seu equivalent castellà, i origina enutjosos equívocs amb l’anglès cowboy. 

Tot plegat evidencia, un cop mes, la inèpcia del valencianisme polític a l’hora de presentar-se en societat, amb l’agreujant que des de fa dècades no s’hi havia arribat a l’actual grau de confusió (o cinisme) doctrinal. L’explicació que es conforma amb la definició barroera de la política com l’art del possible assegura que tots els partits rectifiquen el seu ideari en arribar al poder, però la rectificació de què parlo no ve pas d’ahir ni ha consistit només en la renúncia pragmàtica als postulats catalanistes de Joan Fuster. L’èxit de la coalició Compromís, producte en gran mesura de la carismàtica «singularitat» de Mónica Oltra, s’ha esdevingut en paral·lel a la desnaturalització de l’ideari de la seva formació majoritària, el Bloc Nacionalista Valencià, com a conseqüència d’una vocació sobrevinguda de catch-all party ―que malda per adaptar-se al procés accelerat d’assimilació (no sols) lingüística de la societat valenciana al marc sociopolític espanyol― i de la cautela atàvica adquirida d’ençà de la «Batalla de València», que condemnà durant dècades el valencianisme polític a l’ostracisme civil. Una primera temptativa de fer de la necessitat virtut fou la postulació fa anys d’una «Tercera Via», que defensava la reconciliació entre el fusterianisme i el blaverisme i la consideració del País Valencià com a «nació» diferenciada. Era qüestió de temps que, en nom de la Realpolitik, aquests malabarismes doctrinals conjuminaren el valencianisme amb el sentiment d’espanyolitat predominant en la societat valenciana. El resultat estava cantat: la renúncia a qualsevol projecte polític i/o cultural de construcció dels Països Catalans i la transformació del valencianisme en un mer regionalisme autonòmic.

Ara bé, una cosa és que l’estratègia d’una formació política hagi de prendre en compte l’statu quo i una altra que hagi d’acatar-lo servilment, ja que, al capdavall, l’única política que paga la pena és aquella que s’escarrassa a «fer l’impossible inevitable» (Rutger Bregman, Utopia per a realistes, 2017). Afirma un proverbi àrab que «Qui vol fer alguna cosa troba un mitjà, qui no vol fer res troba una excusa», i la funció del comboi s’hi ajusta com un guant. Una funció que s’ha d’interpretar, d’entrada, en clau interna, destinada a suturar, en nom del més rotund electoralisme, les diferències existents entre els integrants de la coalició i a ajudar-los a recórrer amb desimboltura el trajecte que va de la subversió a la subvenció. L’abismal distància ideològica no ha d’impedir-nos reconèixer els paral·lelismes existents entre el comboi i el «sin complejos» aznarià, fins al punt que el primer pot considerar-se una versió valencianista del segon —i tots dos equivalen a una renúncia tàcita als escrúpols. En el cas de la dreta postfranquista no hi ha dubte que l'operació reeixí plenament, amb el suport del sistema mediàtic espanyol pràcticament al complet. Per contra, l'aventura empresa per Compromís, en absència d'uns posicionaments ferms i ben definits al darrere i de mitjans de comunicació afins, susceptibles de fer arribar a la societat la «bona nova» en forma de lluvia fina, no passa de ser una petició de principi, intel·lectualment irrellevant, i aboca la coalició al marasme ideològic, que esdevindrà especialment dramàtic el dia que es vegi apartada del poder. Mentrestant, la part més crítica i esforçada de la militància assisteix atònita a les renúncies i els contrasentits que els seus representants acumulen un dia sí i l’altre també, i malda per mantenir intactes les conviccions i les responsabilitats ètiques que abanderà durant la llarguíssima travessia del desert.

I és que, a diferència d’anteriors programes valencianistes, de gestació extraparlamentària, la «gran idea» promoguda per Mezquida es presenta com l’elucubració d’un intel·lectual orgànic, vinculat a un partit amb «mentalitat» de govern. Només des de la perspectiva de qui s’identifica amb l’establishment s’explica la ingenuïtat (o la mala fe) de pretendre que governar per a tots equival, literalment, a governar en nom de tots. En realitat, l’exercici transformador del poder polític —que cal no confondre amb l’ocupació de poltrones— no consisteix tant en una (impossible) dissolució de la conflictivitat social en el gresol d’un consens prefabricat com en l’encarnació de la voluntat popular per mitjà del recurs al populisme, en el qual, més que no cap ideologia de tipus demagògic, hem de veure una etapa indefugible en el camí vers la consolidació de qualsevol agent polític amb pretensions hegemòniques. El politòleg argentí Ernesto Laclau, al qual remeten certs plantejaments de Mezquida, interpreta la política com el terreny de la lluita per l’hegemonia i la formació de les identitats col·lectives, a través de la integració de les reivindicacions populars en cadenes de significants que adquireixen als ulls de la majoria un valor d’oposició a les instàncies d’un poder incapaç de satisfer-les. La inscripció de qualsevol reivindicació en una d'aquestes cadenes li atorga una visibilitat que altrament no assoliria, i la transforma en part del que Gramsci anomena una «guerra de posició», és a dir, d'un aparell discursiu que en facilita la divulgació. Això no assegura, però, la vigència definitiva de la demanda en qüestió, perquè el «poble» —entès com la cadena reivindicativa que l'expressa— posseeix les seves pròpies lleis, i res no avala que aquestes no el porten a sacrificar o a comprometre els continguts d'algunes demandes, tenint en compte que el lligam entre elles és contingent i respon a estratègies associades a l’obtenció del poder.

El procés descrit reflecteix força bé la trajectòria seguida al País Valencià per la demanda democràtica en favor de la «normalització» del català, en el marc de la contestació popular de finals del franquisme i començaments de la Transició. El seu destí, com el de tantes altres reivindicacions, a partir del moment en què l’esquerra espanyola s’avingué a participar en la restauració monàrquica, es va veure fatalment determinat per la profunda remodelació experimentada per la frontera política que abans hi oposava les forces opositores als defensors del règim. D’aleshores ençà, la lluita per la «normalització» lingüística perdé gran part del suport popular, derivat de la seva inclusió en el paquet reivindicatiu de la resistència antifranquista, i es veié immersa en una crisi de representació crònica, que la portà a comparèixer davant l’opinió pública com el plet exclusiu d’entitats cíviques i formacions polítiques «radicals», de signe nacionalista i/o d’extrema esquerra. Precisament, el retret més greu que es pot fer a l’èxit actual de Compromís té a veure amb el fet que, per una qüestió de càlcul electoralista, hagi deixat passar una oportunitat única, perquè potser era l’última, de col·ligar la inversió de la substitució lingüística i la lluita pels drets civils dels catalanoparlants valencians, que històricament havia constituït la raó de ser del valencianisme polític, amb la cadena de reivindicacions que constitueixen el canemàs discursiu de la coalició, com la lluita per la transparència dels afers públics, la millora del finançament, la preservació del territori, les polítiques centrades en l’augment de la qualitat de vida dels desafavorits, etc. Em consta que Compromís no és una formació valencianista stricto sensu, però una altra cosa és que no s’impliqui de manera més radical en la defensa dels drets d’aquest col·lectiu, secularment vulnerats, i pretengui acontentar-lo amb placebos com el comboi, un truc ideològic netament obscurantista ―només cal veure el tracte concedit per la Conselleria d’Educació a la filosofia en l’ensenyament secundari i el batxillerat― amb ingredients de manual d’autoajuda, dissenyat per ensarronar la gent amb la persecució d’insulses metes «col·lectives», millorar la seva «autoestima» i fer-li experimentar una sensació de «normalitat» que no es correspon amb cap transformació real.

El plantejament de Mezquida, un eco maldestre de les reflexions de George Lakoff (Don't Think of an Elephant, 2004) sobre la importància política dels marcs cognitius, pretén contraposar al paternalisme dels governs del PP —que definiren la «valenciania» a través d'una llei repressiva— una idea de la «valencianitat líquida» com a espai de llibertat i garant de la diversitat. La seva és una visió de la Comunitat Valenciana tan tòpica i idíl·lica com la que pretén reemplaçar, entesa com una família oberta, generosa i harmònica, preocupada pel benestar personal dels seus membres. Ara com ara, però, el projecte es tradueix en un neoregionalisme que, amb el pretext de recuperar l’orgull valencià malmès, reprèn els continguts més rancis del regionalismo bien entendido per al consum intern d’una parròquia amb una visió massa tradicional del país, incapaç de cristal·litzar en una alternativa de caràcter transformador. Tot plegat constitueix només una mostra dramàtica de pensament il·lusori (wishful thinking), que retrata la falta de maduresa d'un valencianisme acovardit per la magnitud de les responsabilitats polítiques a què ha de fer front.

En comptes d’això, resulta molt més senzill renunciar a la vertebració d’una identitat col·lectiva i postular tautològicament que el valencianisme serà allò que facin els valencians. Compromís, afirma Àgueda Micó, «ha posat de moda el valencianisme al País Valencià», però les modes són per força efímeres i, en adoptar aquestes actituds frívoles, es prescindeix del fet que allò que de veritat il·lusiona la gent i la porta a implicar-se seriosament en un projecte de caràcter civicopolític és la lluita pel reconeixement dels seus drets —vinculats, per definició, a adscripcions de classe, sexuals, lingüístiques, nacionals, etc.—, no les celebracions de cors i danses. De fet, l’experiència demostra que les conquistes en matèria de drets resulten tant més difícils de revertir com més profundament n’arrela l’exercici efectiu entre la ciutadania. Qualsevol altra opció equival a segrestar les demandes populars a l’interior d’una presó amb aparença de balneari, els murs de la qual coincideixen amb les línies roges marcades per la dreta, ara en l’oposició però ideològicament hegemònica. En canvi, les polítiques del comboi, basades en l’exaltació de factors d’identitat aparent, susceptibles de concitar adhesions sovint tan multitudinàries com superficials, tot just la dreta recuperi el poder s’ensorraran com un castell de cartes o —encara pitjor— seran reinterpretades al servei d’una visió del món coherentment conservadora.

La victòria de Trump en les últimes eleccions presidencials ha palesat la feblesa de l’argumentari políticament correcte dels demòcrates nord-americans enfront de les promeses demagògiques d’un mamarratxo reaccionari i ací tampoc no es pot descartar la victòria del PP o C’S en unes pròximes eleccions autonòmiques. En l’endemig, l’única alternativa digna a l’abast dels partits del Botànic per a generar autèntica il·lusió entre els votants consisteix a perdre la por cerval que els tenalla i encetar d’una vegada una política d’actes, una política d’esquerres. Tota la resta equival a «valencianejar», que —dic jo— deu ser la versió casolana de l’españolear de Federico García Sanchiz. Només cal recordar, a tall d’exemple, l’esperpent protagonitzat farà cosa d’un parell d’anys per Joan Baldoví i companyia quan acudiren a les Corts espanyoles acompanyats per una banda de música; per no parlar de l’apoteosi de la coentor exhibida fa uns mesos per Mónica Oltra a l’article «El sentido de las fallas» (El País, 15-III-2017). Perquè, al capdavall, el comboi és això i res més que això: la pràctica ideològica consistent a donar el gat de l’efusió sentimental i populatxera per la llebre de l’hegemonia.

---

[1] Presento ací, en forma de tríptic, tres reflexions intempestives sobre la ideologia neovalencianista que sustenta l’actuació política de Compromís. Només la segona va aconseguir una difusió «normal» a través de La Veu del PV, amb motiu del 25è aniversari de la mort de Joan Fuster; la primera, en canvi, ha estat refusada per diverses publicacions i la tercera ni tan sols he intentat donar-la a conèixer per les vies convencionals.

Música (Dues notes de dietari)

4/II/2006

Conta Wayne Shorter, l’excel·lent saxofonista i compositor de jazz, que en certa ocasió Miles Davis li va preguntar si no estava ja una mica tip de tocar sempre música que sonés tan òbviament a música. La pregunta és del tot pertinent. Almenys, aquesta és la impressió que tinc en moltes ocasions quan escolto la música del passat. Per cert, aquesta reacció no podria ser igualment traslladable al sentiment que em provoquen altres arts?

26/IX/2006

Sovint experimento una profunda insatisfacció davant la música —davant de tota la música—, com si el jazz no fos mai prou incisiu i la música clàssica i contemporània se’m dissolguessin en un excés de mel·lifluïtat, rutina o patetisme après. Sens dubte, l’Adorno de la Filosofia de la nova música devia experimentar un sentiment semblant, encara que no hi arribés a formular-ho amb aquesta rotunditat. És l’anhel de la utopia, que revestiria la forma d’una música suprema. L’aspiració, proclamada per Wayne Shorter en el títol d’un dels seus darrers discos, a una música capaç d’ultrapassar la barrera del so.

Puntuació (Nota de dietari: 26/XII/2006)

Llegeixo l’assaig d’Adorno sobre els «Signes de puntuació», i hi retrobo molts dels punts de vista que jo mateix defenso als aforismes de Submarins de butxaca. La indigència generalitzada en l’àmbit de la puntuació forma part, efectivament, d’un empobriment de la vida. En aquest sentit, en comptes de renunciar-hi —tal com ha fet una part gens desdenyable de la literatura moderna—, faríem bé d’inventar nous signes de puntuació, en un procés anàleg al que ha portat els músics contemporanis a procurar eixamplar els sistemes de notació del so, per tal d’abastar-hi en la mesura del possible el profús món del soroll. 

Per contra, com ja he dit, la manca de puntuació d’una certa poesia, per no parlar de l’opció per la majúscula a principi de vers, vingui o no a tomb, tal com l’empren, posem per cas, J. V. Foix o Jorge Guillén, constitueixen indicis negatius de desintegració de la complexitat i l’articulació del dir en favor d’una substantivitat cada vegada major del vers. Així ho va saber veure Carles Riba, quan en el pròleg de Salvatge cor (1952) reconeixia que en ell, al contrari que en Foix, predominava sempre la consciència —constructiva, hi afegiria jo— del poema molt per damunt de l’autonomia concedida al vers, en la qual caldria veure més aviat un símptoma de reificació.

Universalisme i responsabilitat

Édouard Glissant afirma que «l’escriptor contemporani, l’escriptor actual, no és monolingüe, fins i tot si només coneix una llengua, perquè escriu en presència de totes les llengües del món» [Introducción a una poética de lo diverso. Barcelona: Ediciones del Bronce, 2002, p. 29]. L’observació em sembla justa, i ens obliga a considerar amb nous ulls la qüestió de la responsabilitat de l’escriptor. Fa anys, aquest era tema freqüent de debat entre els escriptors «engatjats» (passez le mot), que sostenien la necessitat que l’intel·lectual s’impliqués en els combats per l’emancipació de la classe obrera, d’acord amb la doctrina del realisme socialista. Vista amb perspectiva històrica, aquesta postura a hores d’ara ens sembla, en el millor dels casos, el resultat d’una barreja indigesta d’innocència i mala fe, això és, d’una innocència culpable —també, ben sovint, de fer mala literatura.

La qüestió que es planteja a hores d’ara en relació amb la responsabilitat és tota una altra, i Glissant ho sap i ho diu: en un món globalitzat la repercussió potencial dels nostres escrits, com la dels nostres actes, no coneix fronteres. Creure altra cosa fóra una mostra imperdonable de pobresa d’esperit —això és, de mentalitat minoritzada, per expressar-ho en termes sociolingüístics—, còmplice del punt de vista sustentat pels que volen fer-nos creure que amb les nostres petites llengües no ens trobem en condicions d’expressar l’ésser ni l’esdevenir del món, perquè la «universalitat» —quin terme pretensiós en boca d’unes criatures tan insignificants com els humans!— és només patrimoni dels idiomes amb molts milions de parlants, en una associació perversa de la mania quantitativa amb l’esperit del temps (Zeitgeist). Com si aquest només fos capaç d’encarnar-se en el Leviathan de les «grans» llengües! 

Però la qüestió es planteja també en un altre nivell, que és el de la responsabilitat personal, indefugible, de l’escriptor per tot allò que escriu, atès que l’activitat literària no hauria de ser un joc frívol, un passatemps estèril destinat a facilitar l’esbravament d’un ego efervescent. No acceptar aquesta responsabilitat equival, al capdavall, a esdevenir còmplice del silenci eixordador, de la xerrameca buida que envaeix com un càncer l’ecosistema verbal de la nostra societat, on el dir constitueix una operació inversament proporcional a la proliferació de la paraula. Alerta: amb aquestes observacions no estic qüestionant la possibilitat de dur a terme en l’hora actual una pràctica literària d’avantguarda, sempre i quan hom sigui conscient que el joc a què juga és un joc de debò, una aposta a vida o mort, com la ruleta russa, com les justes d’aquells cavallers medievals que exposaven la seva vida al tablero, per dir-ho amb a la manera de Jorge Manrique. Si no és així, qualsevol avantguarda no ultrapassarà mai la condició miserable de xafarderia, d’entremaliadura de nen aviciat que fa gracietes perquè li llencin alguna llaminadura. I entre nosaltres aquesta actitud abunda tant que de vegades em fa tota la impressió que la confusió de la literatura amb la banalitat acabarà tard o d’hora arrossegant-nos a tots cap a la claveguera, com l’onada, imparable i devastadora, d’un tsunami.