Universalisme i responsabilitat

Édouard Glissant afirma que «l’escriptor contemporani, l’escriptor actual, no és monolingüe, fins i tot si només coneix una llengua, perquè escriu en presència de totes les llengües del món» [Introducción a una poética de lo diverso. Barcelona: Ediciones del Bronce, 2002, p. 29]. L’observació em sembla justa, i ens obliga a considerar amb nous ulls la qüestió de la responsabilitat de l’escriptor. Fa anys, aquest era tema freqüent de debat entre els escriptors «engatjats» (passez le mot), que sostenien la necessitat que l’intel·lectual s’impliqués en els combats per l’emancipació de la classe obrera, d’acord amb la doctrina del realisme socialista. Vista amb perspectiva històrica, aquesta postura a hores d’ara ens sembla, en el millor dels casos, el resultat d’una barreja indigesta d’innocència i mala fe, això és, d’una innocència culpable —també, ben sovint, de fer mala literatura.

La qüestió que es planteja a hores d’ara en relació amb la responsabilitat és tota una altra, i Glissant ho sap i ho diu: en un món globalitzat la repercussió potencial dels nostres escrits, com la dels nostres actes, no coneix fronteres. Creure altra cosa fóra una mostra imperdonable de pobresa d’esperit —això és, de mentalitat minoritzada, per expressar-ho en termes sociolingüístics—, còmplice del punt de vista sustentat pels que volen fer-nos creure que amb les nostres petites llengües no ens trobem en condicions d’expressar l’ésser ni l’esdevenir del món, perquè la «universalitat» —quin terme pretensiós en boca d’unes criatures tan insignificants com els humans!— és només patrimoni dels idiomes amb molts milions de parlants, en una associació perversa de la mania quantitativa amb l’esperit del temps (Zeitgeist). Com si aquest només fos capaç d’encarnar-se en el Leviathan de les «grans» llengües! 

Però la qüestió es planteja també en un altre nivell, que és el de la responsabilitat personal, indefugible, de l’escriptor per tot allò que escriu, atès que l’activitat literària no hauria de ser un joc frívol, un passatemps estèril destinat a facilitar l’esbravament d’un ego efervescent. No acceptar aquesta responsabilitat equival, al capdavall, a esdevenir còmplice del silenci eixordador, de la xerrameca buida que envaeix com un càncer l’ecosistema verbal de la nostra societat, on el dir constitueix una operació inversament proporcional a la proliferació de la paraula. Alerta: amb aquestes observacions no estic qüestionant la possibilitat de dur a terme en l’hora actual una pràctica literària d’avantguarda, sempre i quan hom sigui conscient que el joc a què juga és un joc de debò, una aposta a vida o mort, com la ruleta russa, com les justes d’aquells cavallers medievals que exposaven la seva vida al tablero, per dir-ho amb a la manera de Jorge Manrique. Si no és així, qualsevol avantguarda no ultrapassarà mai la condició miserable de xafarderia, d’entremaliadura de nen aviciat que fa gracietes perquè li llencin alguna llaminadura. I entre nosaltres aquesta actitud abunda tant que de vegades em fa tota la impressió que la confusió de la literatura amb la banalitat acabarà tard o d’hora arrossegant-nos a tots cap a la claveguera, com l’onada, imparable i devastadora, d’un tsunami.

Velocitat

En certa ocasió, el sociòleg Artur Aparici comentava que, segons Henry Ford, l’especialista és aquell que costa menys temps de formar. La veritat és que, com a definició, no està gens malament: és concisa i pràctica, cosa que no té res de particular venint de qui ve. I és que segons sembla, el senyor Ford, a banda d’inventar l’automòbil i de constituir un autèntic exemple de personalitat emprenedora, va ser un personatge més aviat sinistre, antisemita declarat amb obertes simpaties envers el nazisme que el portaren a acceptar la Creu del Servei de l’Àguila Alemanya, que li va oferir en 1938 el govern de Hitler.

En tot cas, tornant a la formació dels especialistes, em decanto a creure que no és tan sols una qüestió de temps, sinó segurament també d’espai, és a dir, d’estalvi en infraestructures. Tot plegat, hauria de portar-nos a la conclusió que una formació d’aquesta mena es mou essencialment en l’àmbit de la velocitat. Aquesta aliança entre formació i velocitat és un fet del tot nou, desconegut en qualsevol època històrica anterior. Al contrari: la formació hi era concebuda com una tasca —potser seria millor dir-ne camí— interminable per definició. Curiosament, però, els antics mai no van parlar de bestieses com ara «formació permanent», parlaven simplement de vida o de saviesa, de mestria i de coneixement. De retop, aquesta mutació ha suposat un trastorn dels continguts formatius: s’hi arraconen tots aquells sabers que demanen una dosi de reflexió i un pòsit d’experiència, i s’hi atorga primacia als procediments. És, com encertaren a mostrar els integrants de la Teoria Crítica, un triomf de la raó instrumental (del món completament administrat). El més greu de tot, però, és que, envanits pel seu èxit —al cap i a la fi, una victòria més de la velocitat—, els especialistes ja fa temps que pretenen regir el món. Per tal de comprovar en quina mesura ho han aconseguit, només cal prestar atenció a la progressiva acceleració que està experimentant des de fa temps l’existència humana.

Viure ha esdevingut, ja, una moda efímera.