Música (Dues notes de dietari)

4/II/2006

Conta Wayne Shorter, l’excel·lent saxofonista i compositor de jazz, que en certa ocasió Miles Davis li va preguntar si no estava ja una mica tip de tocar sempre música que sonés tan òbviament a música. La pregunta és del tot pertinent. Almenys, aquesta és la impressió que tinc en moltes ocasions quan escolto la música del passat. Per cert, aquesta reacció no podria ser igualment traslladable al sentiment que em provoquen altres arts?

26/IX/2006

Sovint experimento una profunda insatisfacció davant la música —davant de tota la música—, com si el jazz no fos mai prou incisiu i la música clàssica i contemporània se’m dissolguessin en un excés de mel·lifluïtat, rutina o patetisme après. Sens dubte, l’Adorno de la Filosofia de la nova música devia experimentar un sentiment semblant, encara que no hi arribés a formular-ho amb aquesta rotunditat. És l’anhel de la utopia, que revestiria la forma d’una música suprema. L’aspiració, proclamada per Wayne Shorter en el títol d’un dels seus darrers discos, a una música capaç d’ultrapassar la barrera del so.

Puntuació (Nota de dietari: 26/XII/2006)

Llegeixo l’assaig d’Adorno sobre els «Signes de puntuació», i hi retrobo molts dels punts de vista que jo mateix defenso als aforismes de Submarins de butxaca. La indigència generalitzada en l’àmbit de la puntuació forma part, efectivament, d’un empobriment de la vida. En aquest sentit, en comptes de renunciar-hi —tal com ha fet una part gens desdenyable de la literatura moderna—, faríem bé d’inventar nous signes de puntuació, en un procés anàleg al que ha portat els músics contemporanis a procurar eixamplar els sistemes de notació del so, per tal d’abastar-hi en la mesura del possible el profús món del soroll. 

Per contra, com ja he dit, la manca de puntuació d’una certa poesia, per no parlar de l’opció per la majúscula a principi de vers, vingui o no a tomb, tal com l’empren, posem per cas, J. V. Foix o Jorge Guillén, constitueixen indicis negatius de desintegració de la complexitat i l’articulació del dir en favor d’una substantivitat cada vegada major del vers. Així ho va saber veure Carles Riba, quan en el pròleg de Salvatge cor (1952) reconeixia que en ell, al contrari que en Foix, predominava sempre la consciència —constructiva, hi afegiria jo— del poema molt per damunt de l’autonomia concedida al vers, en la qual caldria veure més aviat un símptoma de reificació.