dilluns, 30 de març del 2015

Música (Dues notes de dietari)

4/II/2006

Conta Wayne Shorter, l’excel·lent saxofonista i compositor de jazz, que en certa ocasió Miles Davis li va preguntar si no estava ja una mica tip de tocar sempre música que sonés tan òbviament a música. La pregunta és del tot pertinent. Almenys, aquesta és la impressió que tinc en moltes ocasions quan escolto la música del passat. Per cert, aquesta reacció no podria ser igualment traslladable al sentiment que em provoquen altres arts?


26/IX/2006

Sovint experimento una profunda insatisfacció davant la música —davant de tota la música—, com si el jazz no fos mai prou incisiu i la música clàssica i contemporània se’m dissolguessin en un excés de mel·lifluïtat, rutina o patetisme après. Sens dubte, l’Adorno de la Filosofia de la nova música devia experimentar un sentiment semblant, encara que no hi arribés a formular-ho amb aquesta rotunditat. És l’anhel de la utopia, que revestiria la forma d’una música suprema. L’aspiració, proclamada per Wayne Shorter en el títol d’un dels seus darrers discos, a una música capaç d’ultrapassar la barrera del so.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada