Puntuació (Nota de dietari: 26/XII/2006)

Llegeixo l’assaig d’Adorno sobre els «Signes de puntuació», i hi retrobo molts dels punts de vista que jo mateix defenso als aforismes de Submarins de butxaca. La indigència generalitzada en l’àmbit de la puntuació forma part, efectivament, d’un empobriment de la vida. En aquest sentit, en comptes de renunciar-hi —tal com ha fet una part gens desdenyable de la literatura moderna—, faríem bé d’inventar nous signes de puntuació, en un procés anàleg al que ha portat els músics contemporanis a procurar eixamplar els sistemes de notació del so, per tal d’abastar-hi en la mesura del possible el profús món del soroll. 

Per contra, com ja he dit, la manca de puntuació d’una certa poesia, per no parlar de l’opció per la majúscula a principi de vers, vingui o no a tomb, tal com l’empren, posem per cas, J. V. Foix o Jorge Guillén, constitueixen indicis negatius de desintegració de la complexitat i l’articulació del dir en favor d’una substantivitat cada vegada major del vers. Així ho va saber veure Carles Riba, quan en el pròleg de Salvatge cor (1952) reconeixia que en ell, al contrari que en Foix, predominava sempre la consciència —constructiva, hi afegiria jo— del poema molt per damunt de l’autonomia concedida al vers, en la qual caldria veure més aviat un símptoma de reificació.